Anar al contingut

Anàlisi

Els nostres 'armilles grogues'

FERRAN NADEU

Els nostres 'armilles grogues'

Rafael Jorba

Les vagues d'aquesta setmana han omplert el buit entre els ciutadans i el poder, i han fet aflorar la realitat que va relegar l'artefacte polític del procés

Emmanuel Macron, de la mà de la seva República en Marxa, havia acabat amb la vella política francesa i s’havia erigit en el nou monarca republicà. Un any i mig després del seu triomf electoral, els  'armilles grogues’ –un moviment espontani contra la fiscalitat dels carburants per finançar la transició energètica– l’han posat contra les cordes. El mateix Macron va resumir el sentit dels protagonistes de la protesta: "Escoltem el president de la República, escoltem el Govern. Ells evoquen el final del món, però nosaltres parlem del final de mes". Davant d’aquest dilema –salvar el planeta o arribar a final de mes–, Macron va assegurar: "Provem de fer les dues coses alhora".

Relat de la república catalana davant la realitat quotidiana

Salvant les distàncies, aquesta setmana a Catalunya també ha emergit una pulsió social inesperada: el relat màgic de la república catalana, l’agenda simbòlica dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, ha topat amb la realitat quotidiana. El senyal de sortida l’ha donat la sanitat pública davant unes retallades pressupostàries que no només afecten el personal sanitari, sinó el conjunt de la ciutadania: el deteriorament d’un model de referència. Si dilluns va ser el Sindicat de Metges el que va obrir la tanda, aquest dimecres ha arribat el torn dels bombers i els universitaris. Avui la Intersindical Alternativa de Catalunya crida a la vaga el conjunt de la funció pública. Es tracta del preludi de la jornada de protesta convocada per al 12 de desembre per CCOO i la UGT davant la proposta del Govern de retardar el retorn de les pagues extres.

Sorprèn que els sindicats de classe siguin els últims a pujar al tsunami de la protesta del sector públic català. Ha sigut una constant al llarg de l’actual cicle de crisi econòmica a Catalunya. El relat del procés també ha atrapat les grans centrals sindicals. No deixa de ser una paradoxa que amb les retallades en la funció pública pel mig, començant per la sanitat i l’educació, secundessin sense contrapartides l’anomenat dret a decidir, que situava la reivindicació de la diferència per davant de la lluita contra les desigualtats. Aquesta estratègia té un nom propi, el del president Artur Mas. Va ser ell qui el 2010, tal com recordava Eulàlia Vintró en aquestes mateixes pàgines, es vantava de les retallades i es considerava l’alumne més avantatjat a l’hora d’aplicar-les.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El procés va ser l’artefacte polític que va posar en marxa el llavors president abans de ser llançat a la paperera de la història per la CUP. Mas va aconseguir que CCOO i la UGT pugessin al carro del sobiranisme. La tensió plebiscitària va situar en un segon pla l’eix programàtic –el de les polítiques concretes– i va prioritzar l’eix identitari, amb danys col·laterals en els instruments d’intermediació: partits, sindicats, patronals... Torno a França. Un analista de 'Le Monde', citant Tocqueville, explicava que els models uniformadors destrueixen els anomenats 'poders intermedis’: entre els ciutadans i el poder hi ha un buit immens. Les protestes d’aquesta setmana l’han omplert: han desplaçat el relat i han fet que ressorgeixi la realitat, que la política del món quotidià ens "distregui" (Eduard Pujol). Les bates blanques són les nostres armilles grogues.