¿Una campanya per desprestigiar l'Església?

Després dels reiterats casos de pederàstia comesos per sacerdots i religiosos i fets públics en els mitjans de comunicació per part de les víctimes, les denúncies davant la justícia i el silenci i la inacció de la jerarquia eclesiàstica a Espanya durant més de mig segle, els bisbes espanyols s’han defensat llançant pilotes fora i responsabilitzant altres sectors aliens al cas.  “S’està desenvolupant una campanya contra l’Església catòlica”, afirmava l’any 2010 el cardenal Antonio Cañizares amb referència a la informació sobre aquests casos. I no era una opinió aïllada. Així pensaven no pocs bisbes.    

Encara fa unes setmanes en una entrevista concedida al diari 'El País’ el vicesecretari per a Afers Econòmics de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i president de la cadena Cope, Fernando Giménez Barriocanal,  arribava a infravalorar el problema al considerar “irrellevant” –que va repetir quatre vegades seguides- el percentatge de casos a l’Església catòlica. Més recentment, José María Gil Tamayo, llavors secretari general de la CEE, ha reconegut  el “silenci còmplice” de l’Església davant la pederàstia, per a, tot seguit, carregar contra la societat, els mitjans de comunicació i l’Estat.

La cultura comuna del silenci episcopal

En les seves declaracions fa còmplice i corresponsable de la inacció davant d’uns crims tan greus la societat per compartir la cultura comuna del silenci episcopal. ¿Quina informació podia tenir la societat d’uns fets que mantenia en el més absolut secret la jerarquia eclesiàstica? 

En comptes de reconèixer l’excel·lent treball professional dels mitjans de comunicació a l’aixecar la catifa i informar sobre els casos de pederàstia –cosa que no han fet els mitjans de comunicació eclesiàstic–-, els acusa de dur a terme una campanya intencionada per criminalitzar i desacreditar l’Església. ¿Desacreditar l’Església? ¿No li sembla que l’Església ja està bastant descreditada no com a comunitat de creients, sinó a cos episcopal, amb la seva permissivitat –reconeguda pels mateixos jerarques eclesiàstics– davant de pecats tan greus des del punt de vista religiós i davant de delictes contra la humanitat?

No content amb responsabilitzar la societat i als mitjans de comunicació, Gil Tamayo ha estès la responsabilitat de la pederàstia a l’Estat, a qui acusa d’imposar als abusadors sexuals penes més lleus que les de l’Església i deixar les víctimes sense possibilitat de defensa. ¿Com pot fer aquesta afirmació, quan ha sigut la jerarquia eclesiàstica, amb la seva ocultació, la que s’ha negat a col·laborar amb la justícia durant dècades?   

En el discurs d’inauguració de la recent assemblea de la CEE celebrada del 19 al 23 de novembre el president de la CEE, Ricardo Blázquez, ha reconegut els abusos sexuals, ha demanat perdó i  ha promès no encobrir-los ni donar-los respostes equivocades d’ara endavant, sinó erradicar-los. Però, tot seguit, ha afegit: “No és legítim abrigar sospites sense fonament”. ¿Sospites sense fonament després de milers i milers de casos a tot el món i centenars d’ells a Espanya que cada dia van sortint a la llum?

El nunci del Papa a Espanya, Enzo Fratini, ha tornat a demanar perdó en una cerimònia religiosa penitencial. Aquestes manifestacions eren molt esperades després de tants anys de silenci. Però per evitar que es quedin en declaracions vagues o promeses inconcretes, es requereix prendre mesures fermes davant del problema.

Desproporció entre les penes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vet aquí algunes que no admeten dilació: crear una comissió independent de la veritat que investigui els casos d’abusos sexuals amb perspectiva històrica amb participació de les víctimes; obertura dels arxius diocesans i de la CEE a aquesta comissió; denúncia davant la justícia; imprescriptibilitat dels delictes d’aquesta índole; justa reparació de les víctimes; aplicació als sacerdots i religiosos culpables de les penes canòniques.

Sorprèn referent a això la desproporció entre les penes imposades pel Codi de Dret Canònic als pederastes i les aplicades a les dones que interrompen l’embaràs. La màxima sanció per a ells és l’expulsió de l’estat clerical (Codi de Dret Canònic, n. 1395.2); la que s’aplica les dones que avorten és l’excomunió 'latae sententiae', quan els abusos sexuals constitueixen un gravíssim delicte i el dret a l’avortament està reconegut en la legislació de nombrosos països.