¿Qui tem el psiquiatre?

Era una reunió informal i en un grupet la conversa era animada, tothom parlava, reia, s’expressava amb certa exageració i despreocupació. Bé, tots parlaven excepte un que s’ho escoltava tot amb una discreció confortable, d’aquelles que no es fan notar ni incomoden els altres. Va ser entre rialles que algú li va preguntar: «¿I tu de què treballes?». «Psiquiatre», va respondre, i de sobte el grup va emmudir. No només van callar els qui feia ben poc esclataven en crits alegres i reaccions emfàtiques sinó que van canviar l’expressió dels seus rostres, jovial i relaxada, per esdevenir, de cop i volta, neutra, gairebé seriosa. El silenci es podia tallar amb un ganivet. Fins que algú, fascinat pel funcionament de la ment humana o bé interessat per l’exercici del professional, va començar a fer-li preguntes sense parar. Són dues actituds força freqüents davant d’un psiquiatre: emmudir sobtadament o bé aprofitar-ne la presència per aclarir dubtes sobre la complexitat que comporta el simple fet d’estar viu avui en dia.

L’imaginari col·lectiu està carregat de prejudicis contra els psiquiatres, com si l’estigmatització i la por a la bogeria es desplacessin cap a l’especialista que les tracta. Tot i que les llibreries desborden novetats d’autoajuda processada i poc eficaç, reconèixer obertament que rebem atenció psiquiàtrica encara és un tema tabú. Com si el malestar mental i emocional, que sovint n’acaba provocant de corporal, no es pogués traduir més que en el desgavell de la bogeria, d’altra banda també representada sempre d’una manera estereotipada.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

A les narratives audiovisuals hem anat integrant la imatge del psiquiatre com a ésser malvat i manipulador, capaç de canviar-nos la personalitat, de dominar-nos amb les seves tècniques sofisticades. En realitat els qui li tenen més por són els que tenen alguna cosa a amagar o els qui no es comporten de manera justa amb aquells amb qui estan vinculats afectivament. En un capítol d’Els Simpson en el qual la Marge comença teràpia el que està més nerviós és el Homer que en moment donat li suplica al terapeuta: si us plau, no faci que se separi de mi.

Aquests prejudicis no només són presents en l’imaginari popular, el que és curiós és que persones amb un cert nivell cultural també els carreguin. Una vegada un escriptor conegut em va explicar que ell no havia fet mai teràpia i que si s’hagués tractat no seria avui l’autor original que és, que els psiquiatres l’haurien «normalitzat». Com si aquests professionals de la salut tinguessin el malèfic objectiu de canviar les personalitats per igualar a la baixa el talent dels pacients. Una altra escriptora, en canvi, m’explicava que no li calia analitzar-se perquè escrivint ja en feia, de teràpia. Pobres lectors, si han de rebre el magma roent dels nostres traumes en cru sense haver passat per la reflexió dins de la consulta que els transforma en la matèria ígnia amb la qual podem treballar.