1
Es llegeix en minuts
untitled

untitled

En aquesta època d’excés constant d’imatges, ¿què recordem d’un quadre que ens agrada, d’una pintura? L’harmonia dels colors, l’estat d’ànim que ens produeix, un detall que en sobresurt... Hi pensava fa uns dies, tot visitant l’exposició de Jorge R. Pombo a Can Framis, l’espai de la Fundació Vila-Casas. Hi ha una de les teles que exposa, un oli de grans dimensions, que quan hi ets davant penses de seguida en La llibertat guiant el poble. És com si veiessis el quadre de Delacroix rere un vidre translúcid, o com si la pluja hagués desfet la pintura. És un dels múltiples diàlegs amb la tradició que assaja Pombo: reprodueix amb exactitud quadres de grans mestres com TintorettoVelázquez Delacroix, i després refà aquella obra --se l’apropia-- esborrant-la amb dissolvents. S’ha de veure. La despinta, la transforma en una cosa que és i sobretot no és el mateix. La reconeixes --les formes, la composició, el record--, però de seguida entens que allò ha evolucionat cap a l’abstracció. Com si la matèria hagués decidit autodestruir-se per esdevenir una altra cosa, adoptant un nou estat que resulta fascinant.

Jorge R. Pombo és un pintor teòric, que pensa sobre el procés de creació i entén l’obra també com una investigació pràctica

Jorge R. Pombo té ara 45 anys i una carrera consolidada després de viure i exposar a molts països. Aquesta mostra, titulada Viatge a l’essència de la pintura, és un repàs a les seves diferents etapes creatives. En totes elles s’hi veu la voluntat d’experimentar, de forçar la comprensió del que proposa a partir del risc. Pinta edificis de llocs com Estambul, Nova York o Mèxic, i els superposa en el mateix quadre, l’un sobre l’altre, com un palimpsest arquitectònic. Modifica reproduccions de quadres icònics tot pintant al damunt un grafiti que diu “POST NO BILLS” (no claveu cartells). En d’altres casos els modifica amb cafè, o amb carbonet, embrutant-los si cal per dur-los al territori de l’ombra. Pombo, ja es veu, és un pintor teòric, que pensa sobre el procés de creació i entén l’obra també com una investigació pràctica. El resultat és un joc entre iconoclasta i fundacional. Els seus quadres seran a Can Framis fins al 20 de gener: us esperen per fer-vos dubtar de la realitat.