Anar al contingut

Legislar la memòria històrica

Tombes

Tombes

Anna Pagès

Aixecar la terra que recobreix la tragèdia és un senyal de la necessària conversa sempre pendent

La guerra civil constitueix una experiència traumàtica generacional. El trauma és una vivència que no podem elaborar simbòlicament. No li podem posar un sol nom, no ho podem entendre o explicar correctament. Queda enquistat com una durícia a la pell, el reuma que molesta amb la pluja o la humitat, el clau a la ròtula que punxa quan intentem articular. La vivència traumàtica no se’n va mai i de tant en tant rebrota sota diverses ombres i espectres. Com a Hamlet, on el rei assassinat entra i surt, apareix i desapareix d’escena, condicionant la vida de tots els que giren entorn de la representació del representat. És una herència impossible.

Hannah Arendt citava el poeta francès René Char amb l’expressió: «Herència sense testament». És exacte: per a les memòries traumàtiques no disposem de manual d’instruccions. Són coses del passat, veus que ens arriben en forma de fantasmes que assetgen el present, somnis i quimeres. Tot i que es preservi un secret o es deixi de parlar d’un tema com la guerra, pel sofriment que desperta, l’experiència passada que no es diu es manté. Aquella cosa impossible de posar en paraules es fa present sota la versió del que està prohibit, del tabú, del que s’ha reprimit. Per això és tan complicat incorporar en la cronologia de les vivències del present els blancs, les pèrdues, les angoixes de qui ens han precedit. Vet aquí un assumpte delicadíssim pels qui s’ocupen del problema de la transmissió, els educadors, però també per als governants que, des de la política, intenten legalitzar aquest tema tan complex, treballar-lo per resoldre’l d’una vegada.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Les lleis de memòria històrica tenen un objectiu fonamental: regular, des de la política, un protocol més o menys general que compensi les víctimes del seu sofriment. Pretén erigir-se en testament, manual d’instrucció d’absències. També acaba sent una fórmula per a l’exorcisme dels morts: una manera de donar sentit a la seva desaparició i oblit i de vegades –com en el cas dels dictadors– una manera d’enterrar-los definitivament. Em vaig ocupar d’aquest problema al meu llibre Sobre el olvido (2012, Herder Editorial). Em preguntava si la vivència traumàtica va en una sola direcció, i no. Diria que oblit i memòria s’entrellacen en el sentit del recobriment mutu, la dialèctica i l’enfrontament. De vegades el relat del trauma històric és en si mateix una manera de no referir el mestissatge inèdit de la vivència, la narrativa singular que els morts han deixat, sobrevivint a la profunditat de la tomba en la memòria dels supervivents i els vius.

Legislar la memòria no deixa de ser una lloable modalitat del no en parlem més pel bé social. La conseqüència és la contrària: tornen els espectres del que no ha sigut tractat per la paraula, l’impossible de legislar. Per això, obrir les tombes, aixecar la terra que recobreix la tragèdia, al punt de reconèixer, identificar o desplaçar el cadàver d’un ésser estimat o odiat és molt més que una exhumació o una recuperació. És un senyal de les ferides sempre obertes que mai cap acció concreta podrà curar, i de la necessària conversa sempre pendent.