Anar al contingut

La memòria històrica

Reconstrucció

Reconstrucció

Anna Pagès

Recuperar una absència significa que tot el que hem perdut és part del que som ara i ho serà per sempre. Nosaltres som ara els avis i besavis que van ser

Sovint el passat és un miratge que torna i desperta l’impacte dels inicis com si no hagués sigut completament desplegat pel temps, com si l’origen s’actualitzés cada dia. Aquesta estranya percepció resulta dels esdeveniments que hem fet nostres, interioritzant una experiència que no hem viscut en primera persona, però que ens fa viure per l’amor als que sí que hi van ser i ens ho van explicar.

Els nets i besnets de la generació dels pioners del progrés, els impulsors de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola de Bibliotecàries en època de Prat de la Riba, dels Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona en els anys 20 i 30; els nets i besnets dels alumnes de l’Institut-Escola del parc de la Ciutadella, de l’Escola del Mar, de l’Escola Moderna, hem fet nostres les experiències que avis i besavis ens van transmetre, amb la passió dels qui obren camí per a una vida més civilitzada i cívica. Aquest record intacte, d’haver compartit una experiència i un moment únics, no l’ha esborrat els estralls de la guerra, ni la misèria de les idees, ni la mediocritat dels temps.

En la meva adolescència, acompanyava la meva àvia a les reunions d’exalumnes de l’Institut-Escola de la Ciutadella. L’alegria de viure d’aquell grup de persones grans que havien patit una ruptura interior terrible, que havien vist desaparèixer tot el que van estimar i per què van lluitar, sobresortia per sobre de dificultats, obstacles i temors. A l’ombra d’aquells records vaig estudiar i em dedico a l’educació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Fa pocs dies he descobert que no soc l’única. Rebo un correu de Marc Cuixart Goday, net de l’arquitecte Josep Goday, autor del projecte de construcció dels Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona, entre els quals, l’Escola del Mar, en què demana adhesions per proposar la reconstrucció de l’escola.

Quan ensenyo als meus estudiants, futurs mestres, la fotografia de l’Escola del Mar, aquell pavelló de fusta alçat dignament a la platja de la Barceloneta, destruït per les bombes de l’aviació de Mussolini el 1938, queden impressionats. L’escola era preciosa, al costat de l’aigua i les barques. A classe, llegim les redaccions que feien els alumnes. Els nois i noies descriuen la bellesa del lloc i la cura que els mestres tenen que juguin amb alegria i llibertat sobre la sorra de la platja. La fotografia de nens i nenes amb les espardenyes blanques als peus, dormint la migdiada a les hamaques, fa sorgir un so d’admiració cada any, de la boca oberta dels meus estudiants. No poden creure que una escola similar, alguna vegada, hagués sigut possible. La pregunta sagrada de cada curs acadèmic diu: ¿I per què no la van reconstruir?

La proposta que m’arriba de Marc Cuixart Goday, un net, és reconstruir l’Escola del Mar. Que existeixi de nou. No serà com la que vam perdre: es reconstrueix sobre una absència, per fer-la més evident, però també i, sobretot, per significar que tot el que hem perdut és part del que som ara i ho serà per sempre. Nosaltres som ara els avis i besavis que van ser.