Anar al contingut

Grafitis al metro

Si hi ha violència, no hi ha art

Si hi ha violència, no hi ha art

Eva Arderius

Cal blindar el suburbà dels que vulguin pintar combois

Als problemes de seguretat que té Barcelona se n’hi ha sumat un altre. El metro. L’últim balanç de delictes ja va encendre les alarmes per l’increment de furts a la ciutat, sobretot al suburbà. També comencen a ser massa habituals els vídeos d’agressions als vigilants i, a tot això, se li suma l’activitat creixent dels grafiters que han posat el focus a les vies i zones que teòricament no són accessibles, però que a la pràctica ho són massa. El mal als trens i la violència d’aquests grups contra treballadors i passatgers ha deixat al descobert grans forats de seguretat. Una situació encara més greu si tenim en compte que som en el nivell 4 d’alerta terrorista i que el metro és una infraestructura sensible.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

TMB, que fins al moment ha patit el problema en silenci, ha decidit denunciar-ho, la situació l’ha sobrepassat i demana ajuda a la justícia que de nou actuarà a remolc dels fets. Es demanen penes més dures. Posar en risc la seguretat i mobilitat de tot un metro, i amenaçar i agredir no pot quedar impune. Però més enllà del que puguin fer els jutges, cal reforçar la seguretat i això és responsabilitat de l’empresa que gestiona aquest transport públic. Hi ha d’haver una solució més enllà d’admetre que no es pot evitar que algú es coli a les entranyes del metro. Cal blindar-lo front els que vulguin deixar la seva pintada en un comboi o cometre delictes més greus.

A Barcelona, els grafitis sempre han generat simpatia

Potser la reacció de les administracions i l’empresa hauria sigut diferent i més ràpida si els autors dels incidents no haguessin sigut grafiters. A Barcelona, els grafitis sempre han generat certa simpatia i han provocat un etern debat: ¿art urbà o vandalisme? Els carrers en són plens, alguns són simples gargots però d’altres són obres firmades per autors de culte que han tret una mica de gris a la ciutat. La diferència amb les pintades que es fan corrent i després de parar un tren és que aquestes no busquen la qualitat artística, responen a una sobredosi d’ego i risc, deixar l’empremta amb la màxima adrenalina possible. Ja hem vist com actuen aquests grafiters. Ells mateixos es graven i pengen les seves accions a les xarxes socials. Baixen a una estació o es colen per les vies, eludeixen la vigilància, paren els trens, agredeixen i amenacen vigilants i passatgers i fugen, si fa falta, pels túnels. Com més perill, més valor i reconeixement té la pintada. L’actuació es fa en grup, cadascú té la seva funció: vigilar, pintar i gravar. I els grafiters, que es coneixen el subsol a la perfecció, guanyen, de moment, la policia.

Dubto que aquests nois i noies se’ls pugui convèncer perquè canviïn vagons per parets blanques on saciar la seva creativitat. ¿Hem arribat fins aquí per ser massa permissius amb els grafitis? No, no es pot criminalitzar tot el col·lectiu. Cal ser contundent amb els que, sota el pretext de l’art, han optat per la violència. Actuar contra ells no és tallar les ales a l’expressió artística. Si hi ha violència, no hi ha art. No hi pot haver debat ni amb això ni amb la seguretat d’un transport públic que l’any passat va superar la xifra rècord dels 390 milions de viatges.

Temes: Grafitis Metro