El tauler polític

Vox, sí; PACMA, no: un greu error

La projecció del partit ultra contrasta amb l'eclipsi informatiu dels animalistes, que tenen una intenció de vot més gran segons el CIS

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp45907838 leonard beard vox181115184113

zentauroepp45907838 leonard beard vox181115184113

Vox ha aconseguit estar molt present en els mitjans de comunicació, a diferència del Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). I això malgrat que la seva estimació de vot segons el CIS (un 1,6%) és més gran que la de Vox (1,4%). ¿Per què es produeix aquesta situació? Des de la nostra òptica s’explica per tres dinàmiques que interactuen entre si i que comentem a continuació.

D’una banda, el fet que Vox constitueixi l’acusació particular del procés secessionista catalàprocés secessionista català li ha donat un notable protagonisme informatiu. D’altra banda, hi ha una marcada competència entre el PP, Cs i Vox pel seu electorat potencial. Des d’aquesta òptica, també és lògic al·ludir a Vox en termes informatius, especialment quan sondejos com el del CIS li atorguen presència institucional. Finalment, una tercera dinàmica actua com a trampolí mediàtic de Vox: el progrés de la ultradreta europea. Cada vegada que es produeix un ascens de partits d’aquest espectre ideològic en algun país es fa una referència al cas espanyol, en què Vox és l’aparent rètol emergent.

La insatisfacció ciutadana amb
la política tradicional no ha acabat amb el tetrapartidisme actual (PP, PSOE, Ciutadans i Podem)

No obstant, un altre element estimula la informació continuada sobre Vox: l’associació de la ultradreta amb l’amenaça per excel·lència de la democràcia. Al projectar aquest enfocament aquí, l’"enemic de la democràcia" que tant progressa a Europa sembla que ara està a punt de fer l’assalt a les institucions a Espanya. I això és nou després dels 36 anys transcorreguts des que el partit neofranquista Força Nova (FN) es va dissoldre al perdre el seu escó al Congrés el 1982. Aquest factor fa que Vox mereixi una atenció sobredimensionada i sigui notícia sense generar cap novetat. D’aquesta manera, aconsegueix una quota de visibilitat que pot estimular el seu recolzament a les urnes (al projectar-se com una marca de "vot útil") i complir una autoprofecia: els mitjans de comunicació van anunciar que podia entrar en les institucions i aconseguir-ho finalment.

La projecció de Vox contrasta amb l’eclipsi informatiu del PACMA. Certament, és un partit monotemàtic (centrat a defensar els drets dels animals) i el seu 'leitmotiv' ja és conegut, per això suscita un interès limitat. No obstant, hi ha dos elements que haurien de fer reflexionar sobre la seva falta de visibilitat en contrast amb la de Vox.

D’una banda, com hem vist, el CIS li atorga més intenció de vot que a Vox. D’altra banda, si bé és cert que Vox va aconseguir millors resultats en els comicis europeus del 2014 (244.929 vots, 1,5%) que el PACMA (176.237 vots, 1,1%), aquesta última formació va obtenir grans suports a les urnes en els últims comicis legislatius: 1.199.759 sufragis al Senat (1,9%) i 284.848 al Congrés (1,2%). És més, a Catalunya, malgrat la situació política de màxima polarització, els seus recolzaments no han deixat de créixer en els comicis autonòmics: 20.861 vots (0,5%) el 2012; 30.157 (0,7%) el 2015, i 38.743 (0,8%) el 2017. Malgrat això, el PACMA apareix poc en fòrums mediàtics i el seu lideratge i ideari gairebé no es comenta, i per això resulta pràcticament desconegut (¿algú sap alguna cosa de les polítiques d’ocupació del seu programa electoral?).

Notícies relacionades

Però, sobretot, no es té en compte que Vox i el PACMA plasmen un fenomen important i que passa desapercebut: mostren que la insatisfacció de la ciutadania amb la política tradicional no ha acabat amb el tetrapartidisme actual (PP, PSOE, Cs i Podem) i pot configurar un mapa polític més fragmentat. En aquest sentit, la comparació dels seus suposats suports ofereix dades d’interès innegable, ja que, segons un article d’'El Confidencial', "els perfils dels seus votants [...] són pràcticament oposats. Si el votant mitjà de Vox és un home de 55 anys de dretes, el del PACMA és una dona de 33 d’esquerres".

En suma, avui se sobredimensiona la importància de Vox i s’infravalora la del PACMA. Això no només és una equivocació al calibrar la seva rellevància, sinó també un error de pes. Els dos rètols són l’anvers i el revers d’un mateix fenomen: la persistència de la insatisfacció de l’electorat davant dels partits actuals, siguin tradicionals o nous. Parar atenció només a una de les seves cares (Vox) deforma la realitat política emergent i amputa una de les seves dinàmiques, ja que només sembla créixer la ultradreta quan no és així, com testimonia el PACMA.