Anar al contingut
Carta d'una veïna del jutge Llarena: el negatiu del groc

Carta d'una veïna del jutge Llarena: el negatiu del groc

Isabel Sierra

Aquest matí, al sortir de casa, pensava que un raig immens de sol havia traspassat l’entrada de la nostra escala. Un groc infinit per tot arreu –vidres, parets i terra– envaïa la sortida i impedia avançar. Els dos mossos apostats davant de la porta, somrient, aconsellen sortir per un altre lloc. «Ara vindran els de la científica», comenten... «Cal estar molt segurs de qui ha sigut». ¡Home! –penso– sembla evident, però em callo. Algun dia havia de passar alguna cosa, era clar. Amb aquesta resignació, des de fa més d’un any, els veïns i veïnes d’aquest conjunt de cases de Sant Cugat del Vallès sabíem que, tard o d’hora, tenir entre nosaltres la família del jutge Llarena tindria algun efecte. ¿Pintura? Hauria pogut ser alguna cosa més... Ves a saber.

Tirat amb ràbia, el groc és lleig. Amb els llaços encara es pot apreciar una cura, una atenció a fer-los, una dignitat a portar-los a la roba, per dir-nos a tots algun missatge, per identificar-se entre ells i diferenciar-se dels que no en portem, per sentir-se un col·lectiu en defensa de.... ves a saber. Va ser la independència de Catalunya, després la república, ara queda l’alliberament dels polítics presos i ja això, per a mi, pot tenir un sentit, que respecto. De reivindicació pacífica, d’assenyalar l’anormalitat democràtica d’un empresonament preventiu que ja dura massa, de rebuig al fet que les causes fossin investigades amb criteris que no es comparteixen, que no s’entenen ni des de la judicatura, en un marc de tensió entre el Govern anterior (fulminat) i el Govern central anterior (traspassat)

L’esperança de molts i moltes catalanes, com jo, que dos nous governs tinguessin la força, legitimitat i intel·ligència d’entendre’s, per les nacions i les persones, ens ha donat uns últims mesos de renovada il·lusió, en projectes que es van definint i coent tant en els governs com al Parlament i al Congrés. Qui no ho vegi, és que té els ulls tapats, i expressament. Jo, com molts companys i companyes socialistes, treballem dur perquè això funcioni, perquè el nostre país torni a tenir un sol poble, perquè el benestar dels nostres avis i el futur dels nostres fills sigui la prioritat màxima dels que compartim terra, llengua i tradicions.

Democràcia a petita escala

Soc socialista, catalanista i veïna dels Llarena, sí. Des de fa més de 25 anys; he vist néixer i créixer els seus fills i ells els meus. No hem coincidit gaire perquè cada un sabia –i ho podia verbalitzar gairebé rient– que no érem de la mateixa corda, igual que els d’un altre pis són convergents... ¡de tota la vida! Converses d’escala, de reunions de l’associació, en les quals sempre ens posem d’acord per al que ens convé a tots i cadascú aporta el que millor sap fer o, com a mínim, s’absté. Democràcia a petita escala. De la qual nodreix les relacions quotidianes, genera confiança mútua i permet sentir-se part d’una comunitat, en un espai també comú. S’ha fet, es pot si es vol.

Aquesta petita democràcia és la que millor cal tornar a explicar als nois d’Arran, a la gent adulta –¿i responsable? – que s’amaga darrere d’ells, els polítics que els animen com si fossin herois i aquesta fos la seva guerra generacional. I els ho diuen aquells que surten a la televisió fent-se les víctimes per haver de gratar-se la butxaca i tornar diners públics i criden, amb la cara crispada, que això és la «venjança de Madrid». Ja ningú se’l creu, senyor Mas, ni mai serà un president com cal ni un català universal; deixi-ho córrer. Millor per a vostè, la seva família i el seu partit que es replegui d’una vegada.

Pintar-ho tot de groc

Avui escric, no obstant, perquè m’han enviat una foto que m’ha fet mal, i no a mi com a subjecte, sinó com a membre d’una societat occidental, educada, compromesa amb els drets humans i els valors universals de la justícia i la igualtat, rica en un mapa mundial que encara està ple de desigualtats. M’ha fet mal pels joves que han fet la pintada, perquè pensin que aquesta és la seva missió sublim en la vida, que res més s’espera d’ells. Que res més constituirà el seu futur per pintar-ho tot de groc.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un groc lleig, com deia, que no il·lumina, sinó que s’estampa, es difumina i acaba per terra sense més funció estètica ni ètica. Els colors diuen molt i, per a la nostra mirada, per al nostre cervell, tenen significats molt primaris, que ens reuneixen en una percepció universal, més enllà de les cultures. I tenen una càrrega emocional, sí, tant positiva com negativa. La part negativa del groc, diuen, reflecteix “narcisisme”, aquell defecte segons el qual posem totes les energies cap a la mateixa reverència i el reconeixement dels altres, que ens aparta de qualsevol empatia perquè ens mirem el melic, una vegada i una altra, fins que ens agradem del tot i definitivament.

Les emocions més primàries

També s’associa a l’“egoisme”, conseqüència lògica de l’anterior, ja que totes les energies s’aboquen al que autoconfirma, autodefineix i autoconsola. El 'ser' està abans que el 'fer' i, sent tots una sola cosa, ens podem sentir part d’una altra per la qual val la pena esforçar-se i viure. En tercer lloc es lliga a la “hipocresia”, tan necessària per viure en un món social, egoistes i narcisistes com són els grocs negatius. I finalment “traïció”, aquesta convicció sense contrastar que enverina els pensaments i sentiments fins a creure que res, ningú pot fer res legítimament just, sinó que tot es fa en contra seu. Tota una espiral negativa que encega els pensaments i descarrega les emocions més primàries.

Amb una mica més i barrejat amb el vermell, de l’estelada i del cor, potser tindrem un taronja molt semblant a trenc d’alba cap on totes les mirades coincideixen i tot comença de nou per a tothom.

(*) Isabel Sierra és doctora en Psicologia. Afiliada del PSC, treballa a l’Àrea de Polítiques d’Igualtat i Salut del partit.