22 set 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Evanescència

ALBERT BERTRAN

Evanescència

Emma Riverola

Davant un Junqueras empresonat però sòlid, Puigdemont no deixa de moure's... Una lluita contra l'evanescència clavada en la rauxa

Impossible comprendre aquests tres últims anys a Catalunya sense detenir-se en la relació entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. El primer va agafar les regnes d’ERC el 2011. El partit passava hores baixes després del desgast del tripartit. Amb Junqueras, Esquerra va passar de ser cinquena força en el Parlament a segona el 2012. Després Junts pel Sí, el triomf electoral, el veto de la CUP a Artur Mas i la presidència de rebot de Puigdemont. Gener del 2016 ... Allà es va embolicar tot. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La independència com a horitzó. El coneixement íntim que les promeses llançades en públic eren impossibles de complir. Els dos forçats a semblar units, però cada un representat a partits amb agendes, interessos i pressions pròpies. Puigdemont provant de deslliurar-se de la motxilla de corrupció de CDC. Junqueras fent equilibris entre el seny i la rauxa d’ERC (coneixedor de la volença històrica del seu partit per la desmesura). I la CUP caldejant amb el seu alè revolucionari. Tots llançats a una carrera per doblegar l’Estat competint entre ells mateixos... I es van trencar els frens. Davant un Junqueras empresonat però sòlid, Puigdemont no deixa de moure’s. Un dia, la Crida; un altre, el Consell per la República; encara un altre, anar a les europees de número dos de Junqueras. Una lluita contra l’evanescència clavada en la rauxa. I, de fons, tres anys d’anhels, decepcions, improvisacions, incapacitats i desconfiança.