Anar al contingut
¿I si la culpa no fos dels bancs?

¿I si la culpa no fos dels bancs?

Albert Sáez

Un polític va carregar l'impost als clients i un altre els el va treure

En temps d’incertesa, les teories conspiradores guanyen adeptes. Serveixen per aixecar una revolució o construir una rebel·lió. Però molt poques conspiracions han quedat demostrades al llarg de la història. Ni amb el pas dels segles. Avui a Espanya es dona per fet que els pèrfids bancs van ordir un pla secret per aconseguir que el Tribunal Suprem fallés finalment al seu favor en el litigi pel pagament de l’impost d’actes jurídics documentats, conegut com l’impost de les hipoteques. La prova del nou de la conspiració és la triplement lamentable actuació del president de la sala del contenciós administratiu: va faltar a la reunió de la secció de temes tributaris en què es va sentenciar que l’impost el paguessin els bancs; va suspendre la seva aplicació sense tenir base per fer-ho i va decantar la votació final a favor de les entitats financeres amb un comentari fora de to, però no de micro, en el sentit que no es podia permetre un empat. Segons sembla, aquest individu, Luis Díez-Picazo va impartir classes en un centre acadèmic patrocinat per la patronal bancària i ha elaborat alguns dictàmens –semblaria que sense vulnerar les seves incompatibilitats– per a les entitats financeres. Fins aquí el que l’opinió publicada considera avui provat. Però que no necessàriament ha de coincidir amb la realitat. La magnífica crònica d’Ángeles Vázquez sobre els pèls i senyals de la votació de dimarts a la Sala Tercera del Suprem indicaria que podria existir una versió alternativa: la incapacitat del susdit per dirigir la sala, ja que ni va atendre un debat rellevant quan es va produir en el curs ordinari ni va saber dirigir el ple extraordinari en què es va proposar deliberar sobre una proposta de resolució alternativa que obria una tercera via en aquest conflicte. O potser va pesar en el tràmit al Suprem la necessitat dels magistrats de ser fidels als que els van posar a la poltrona des del Consell General del Poder Judicial que en última instància vol dir des dels partits. O, posats a conspirar, igual Díez-Picazo es va guanyar el següent ascens centrant una pilota perquè Pedro Sánchez la rematés amb la reforma de la llei tributària que, per cert, s’hauria pogut fer fa anys com explicava Fernández Seijo i, fins i tot, fa setmanes quan aquest embolic va començar.

El cert és que episodis com el de les hipoteques al Suprem semblen escrits pel guionista de la política populista. D’aquí en surten cremats els jutges, els bancs i els polítics. És a dir, el sistema. Les víctimes, començant pels bancs, haurien d’entendre d’una vegada que la millor manera de defensar el sistema és purificant-ne el funcionament. Entendre, per exemple, que els seus col·legues nord-americans, holandesos o alemanys, tenen avui millor reputació perquè van acceptar pitjors condicions per al seu rescat. El sistema polític hauria d’aprendre a donar la cara. ¿Qui va publicar el 1995 el reglament que obligava els clients a pagar el tan suat impost? Doncs un ministre socialista. ¿Per què ho va fer? ¿Perquè el van pressionar els bancs o perquè, en realitat, en aquells anys el cost de l’impost formava part de la mateixa hipoteca, ja que el seu import se sumava al préstec per a la compra del pis? Una decisió política s’ha esmenat amb una altra decisió política, però, mentrestant, els partits del sistema s’han volgut amagar en els jutges i els bancs per rentar-se la cara i l’únic que han aconseguit és embrutar-la a tothom. Irresponsables.