¡No passaran!

El fet de portar els assumptes polítics davant de la justícia posamagistrats i fiscals entre l’espasa i paret. Són ciutadans i, en conseqüència, tenen uns drets i unes obligacions polítiques per atendre. No és fàcil estar processant un tema tan polític com el que dirimeix ni més ni menys que la sobirania nacional i aïllar-se de les mateixes idees i, també, dels sentiments. N’hi ha que aquests dies perdonen la vida als independentistes perquè estan “commocionats” per la petició de penes en la causa del Tribunal Suprem. Em temo que, en aquest tema, com en gairebé tots, ningú s’escapa de les seves emocions i els seus sentiments, cosa que no s’ha de lamentar, sinó que s’ha deponderar en la seva justa mesura. Als fiscals de la Sala que jutjarà Junqueras i la resta dels acusats se’ls va escapar en el seu escrit una expressió summament desafortunada al vincular les paraules de Jordi Cuixart a les portes de la conselleria d’Economia amb la guerra civil. Diuen els fiscals: “Va apel·lar també a la determinació mostrada en la guerra civil (fent servir l’expressió ‘¡no passaran!’)”. Certament és un tema delicat en un text firmat per quatre persones i és d’imaginar que llargament revisat considerant l’expectativa que havia creat la seva publicació. És una posició de part, però no d’una part d’aquesta causa, sinó d’una part d’Espanya.

Puigdemont i Torra simplifiquen en excés la realitat quan neguen el caràcter democràtic de l’actual Estat espanyol i quan s’arroguen la representació del“poble català”.Però amb la mateixa contundència hem de ser capaços de preguntar als fiscals del Suprem. ¿Qui són ells? ¿Per on no passaran? El repte per a l’actual Estat espanyol no és derrotar l’independentisme, sinó depurar aquestes escletxes que apareixen en moments de màxima tensió i en les quals alguns dels seus funcionaris se senten igualment hereus de la Constitució del 78 i de l’alçament del 36. L’independentisme no és ‘el’ poble català, però l’Estat també ha de ser de tots.