La culpa és de la mare

De vegades veig mares. Mares que corren pels parcs amb un tros de fruita a la mà perseguint els fills. La fruita la tallen amorosament a casa, malgrat saber la terrible veritat: que en el temps que passa entre el moment en què la preparen i aquell en què destapen amb entusiasme el tàper al mig de la sorra, es produeix una oxidació inevitable, que significa menys vitamines, que significa una qualitat no òptima, no la millor possible, de la dieta de l’ésser tan estimat que és el seu fill únic, cosa que vol dir que no és la millor mare que podria ser. De manera que, mirin-les, les mares que corren pels parcs: porten a sobre un pes pesant i invisible. És la culpa. És tan abundant la culpa de les mares, tan enganxosa i pesant, que si algú la volgués reciclar la podria utilitzar per asfaltar carreteres. I n’hi ha tanta com vulguin.

Explica Jane Lazare, a 'El nudo materno’, com la van condicionar una pila de manuals sobre criança que va llegir després de tenir el primer fill. Es veu que hi quedava clar que gairebé qualsevol cosa que fes la mare podia suposar un mal irreparable als fills. Experts de tot tipus, gairebé tots, homes, li deien com havia de fer el que sí que és la feina més antiga del món. Això era als anys 70. Ara els llibres i revistes sobre criança són una autèntica indústria. Llegir-los és acabar mig boja, desconfiar del tot del mateix instint, navegar entre corrents ferotgement oposats, tenir accés a un cúmul d’informació tan gran que ens hauríem de preguntar com és que abans es podien tenir fills, com podien néixer criatures i créixer com si res, amb unes mares absolutament desinformades que no sabien res sobre la piràmide dels aliments ni la quantitat de traumes infantils que els podien provocar elles mateixes i que apareixerien, dècades després, en forma de fracàs en alguna de les facetes vitals del nou ésser i seria, indubtablement, culpa de les mares.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La falta de tradició de criança i transmissió d’aquesta tasca també deixa molt aïllades les mares, soles amb els nadons i mortes de por. Per això,Lazareposa l’èmfasi en l’alleujament que li va suposar tenir la sogra a casa durant els primers dies, una dona afroamericana que s’havia cuidat dels fills sense cap manual, que no carregava amb el quitrà de la culpa. Aquest tipus de maternitat obsessiva, com si tot depengués de nosaltres, volent controlar tots i cada un dels elements que influeixen en els nostres fills, és en realitat molt occidental i molt de classe mitjana. Mares que no tenen res més a fer a la vida que estar pendents del nen a tota hora, preocupades per l’aire que respira, pels jocs a què juga, pel desenvolupament cognitiu, etc. 

El que oblidem les mares immerses en la intensitat dels primers temps de cuidar-se dels fills és que la maternitat segueix sent més una cosa que ens passa que una cosa que fem.