Després no diguin que no els van avisar

Si alguna cosa resulta fàcil avui a Espanya és anar a un lloc on et cridin, t’insultin i t’impedeixin parlar. Vuit de cada deu espanyols que situen la crispació com a problema ho saben. TambéPedro Sánchez, a qui increpen en la Hispanitat, o els assistents a l’acte al centre cultural Blanquerna de Madrid, assaltats per l’extrema dreta, la mateixa que colpeja valencians a la seva festa, oPablo Iglesias, vilipendiat a l’estació de Sants o a Saragossa. També ho sapAlbert Rivera. Per això va anar a Altsasu a denunciar que no el deixaven parlar. No s’ha de ser gaire llest ni gaire hàbil per aconseguir aquest titular. En un país pres per la crispació, la intolerància neix com els bolets a la tardor.

PeròRiverava anar-hi per a alguna cosa més. Es va presentar per fer-se l’heroi oferint més duresa i crispació. Es tractava d’anotar-se una altra medalla en la carrera de la dreta espanyola per guanyar aquest extrem en què se situa el 2% del seu electorat. Santiago Abascali els seus reconeixen que el seu discurs xenòfob i xovinista és el que pensen. Blaus i taronges diuen practicar-ho per estratègia, per mobilitzar els seus i impedir la seva fuga a Vox; una afirmació que no sostenen les dades. En l’escala entre 0 (extrema esquerra) i 10 (extrema dreta), el votant mitjà popular se situa sobre el sis, i el taronja, entorn del cinc. No obstant, tots dos ubiquen els seus partits gairebé dos punts a la seva dreta. No són els electors els qui tenen proximitats amb Vox, són els dirigents. Quan parlen de fuga de vots, en realitat, es refereixen a ells mateixos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’electorat de dretes espanyol es percep a si mateix majoritàriament tranquil, sobri, poc amic de radicalismes, extrems i xous; fins i tot 7 de cada 10 estan a favor de la pujada del SMI o de l’IRPF a les rendes altes (enquesta del GESOP per a EL PERIÓDICO).Creuen que allò de Catalunya va ser greu i mereix càstig, però no se n’aniran a Vox per assegurar-se que sigui així. Mariano Rajoy, que sí que coneixia els seus votants, ho sabia i per això mai es va apuntar a desordres com aquests. Pablo Casado, que només coneix la burocràcia del partit en què s’ha mogut tota la seva vida, ho ignora. Per això, fins a 6 de cada 10 votants populars creuen que l’extrema dreta avança amb Vox.

L’elector conservador mitjà ni contemplava votar Vox. Han sigut els líders populars i taronges que els han ensenyat aquest camí a l’acollir-los com companys de viatge. Volent construir un mur de contenció, els han posat dins legitimant una opció que estava fora de la carrera. L’infern dels grans partits de dreta europeus és atapeït de líders convençuts que la millor manera de parar a la dreta extrema era apropiar-se d’un discurs que acaba devorant com toca. No és la primera vegada que cometen aquest error. Al final de ‘Cabaret’, el protagonista li pregunta al seu aristòcrata amic alemany, complaent en vista de la puixança dels joves nazis, si realment estava segur de poder parar-los després. Ja saben què va passar.