Situació econòmica: és l'hora del realisme

Fa anys em va comentar un col·lega economista que ell mai donava visions pessimistes de la situació econòmica, perquè, deia,això desanima els empresaris, que deixen de contractar treballadors i d’invertir, es posen en “mode conservador” i, és clar, acaben provocant la recessió que nosaltres els pronostiquem. Em va semblar un bon consell, sempre que no hi hagués, realment, indicis d’una pèrdua de ritme. Però si aquests indicis són clars, em sembla quefingir que no passa resés enganyar el lector. Per això procuraré aquí ser, no pessimista, però sí realista.

El punt de partida és larevisió generalitzada de les expectatives de creixementper al 2019, i no només a Espanya, sinó a la Unió Europea en general. Estem parlant de 2,2 ‑ 2,4% en termes reals. L’ampolla encara està mig plena, però el seu nivell està descendint de manera manifesta Tots ens afanyem a dir que això no significa que el creixement s’hagi d’estancar, però, sens dubte, no resulta un pronòstic optimista.

El creixement del PIB real

I el que em sembla més rellevant és el que hi ha darrere d’aquestes xifres. El consum depèn de la creació d’ocupació, i aquesta del creixement del PIB real: o sigui, el consum sostingut no podrà continuar creixent per sobre del PIB. La recuperació de la demanda “embassada”, la que volíem fer i no vam poder fer durant la recessió, sembla que ha perdut força. El turisme ha crescut menysque en el passat, i això no sembla una cosa ocasional, sinó que té a veure amb el creixement més baix a fora i la recuperació de destinacions turístiques alternatives, que fins ara havien derivat cap al nostre país un nombre excepcional de turistes, que no desapareixerà, però que tampoc creixerà.

Les exportacions també perden ritme, per la desacceleració d’Europa, l’apreciació de l’euro i, sobretot,la deriva cap a polítiques proteccionistesque, segurament, no serà tan perillosa com sembla, però que, sens dubte, no afavorirà el creixement de les vendes a l’exterior.

Els “vents de cua”, que van afavorir el creixement, estan remetent. La incertesa política no desapareix a Espanya, de manera que l’incentiu per invertir amb alegria no existeix. El petroli s’ha encarit; sembla que no continuarà pujant, però, si es manté més car, aixòtampoc afavorirà la recuperació. La política monetària continua sent acomodatícia, però menys. Itàlia i el seu enfrontament amb la Unió Europea és un factor de preocupació, que ens afecta poc, però que no pinta bé per al futur de l’euro. La política fiscal aquest any serà expansiva, per la proximitat d’eleccions, però això l’únic que fa ésretardar un ajustament que continua sent necessari.L’augment del salari mínim no serà, probablement, el desastre que alguns auguren, però tampoc fomentarà gaire el creixement de la renda de les famílies.

Els problemes estructurals

I queden els problemes estructurals, aquests dels quals mai es parla, però que són importants: baix creixement de la productivitat; alta taxa d’atur, estructura disfuncional de contractes laborals, problemes de reocupació dels aturats i de primera ocupació de joves; desigualtats reals o percebudes, que no deixen indiferent els ciutadans; dubtes fundats sobre la viabilitat de les pensions, que continuarem cobrant l’any que ve, però que, en algun moment,encendran més llums vermells en el quadro de comandamentde l’economia, i que obligaran a prendre mesures més serioses.

I per sobre de tot això, absència d’idees sobre quin serà el futur model econòmic del país. El que hi ha ara ens ha anat bé per sortir de la crisi, peròno resulta útil per a mitjà i llarg termini. Entre els experts hi ha idees sobre el model adequat per al futur, però no arrelen; els polítics no volen sentir parlar de reformes a fons, perquè temen pels seus vots, i els ciutadans ens lamentem, però no estem disposats a fer-nos càrrec de les despeses necessàries.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fa uns quants dies, l’expresident del Govern Felipe González parlava, en una entrevista, de la “simplificació estupiditzant com a resposta a problemes que són complexos”. Fa falta que algú (els líders polítics, és clar, si n’hi ha) parli als ciutadans amb claredat, explicant-los el que es pot fer i el que no es pot fer, i el que ens costarà el s’ha de fer,qui ho ha de pagar(i aquí posem el dit a la nafra) i, és clar, el que ens passarà si no ho volem fer. Afortunadament, no parlem del 2019. Però algú hauria de començar a posar fil a l’agulla.