13 d’ag 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Alarmats per la pujada del salari mínim

Jordi Alberich

El món empresarial ha de ser capaç de generar treballs de més valor afegit i, en el seu cas, contribuir a una millor formació dels empleats

Amb l’arribada del nou Govern, la crispació que només es donava a Catalunya sembla haver-se traslladat al conjunt d’Espanya. Els moviments de Pedro Sánchez estan generant una dinàmica d’enfrontament sense bàndols definits, una espècie de tots contra tots. Part d’aquest malestar emana de la seva acció política, des de la nova aproximació a l’independentisme català a la proximitat amb Podem. Una irritació que puc entendre, especialment en temps preelectorals. No obstant, em costa comprendre la tremenda acritud amb què són rebudes propostes econòmiques com, per exemple, la pujada del salari mínim (SMI) a 900 euros mensuals.

En vista de l’esmentat anunci, s’han prodigat les acusacions de populisme i les advertències que deteriorarà l’economia. Unes crítiques que venen de la política però, especialment, de sectors empresarials, i del mateix Banc d’Espanya. S’argumenta que perjudicarà els més febles. No ho veig així.

Ètica

En primer lloc, perquè l’ètica, que també compta, obliga a la reforma. Em pregunto si resulta acceptable que en un país avançat es treballi per menys de 900 euros; si és sostenible un capitalisme a les grans empreses del qual la remuneració màxima pot ser més de 100 vegades superior a la mínima; si beneficia algú la pervivència de negocis suportats en sous de 700 euros; o si tenen autoritat moral per a la crítica aquells que no han mostrat cap preocupació pels més desfavorits i, ara, argumenten que la millora del SMI augmentarà la desigualtat. ¿Durant aquests anys, no se’ls ha ocorregut cap altra idea per lluitar contra la desigualtat que criticar l’esmentat increment?

Des d’un punt de vista econòmic, davant de l’alentiment de la demanda externa, es fa necessari estimular el consum dels nostres conciutadans. Per a això, com ve assenyalant Mario Draghi, convé una millora generalitzada dels salaris, no només a Espanya, sinó a tota la Unió Europea. Així mateix, la nostra capacitat competitiva no pot sostenir-se tant en baixos salaris com en una productivitat més gran, i a això han d’orientar-se les polítiques públiques i les actuacions privades. És responsabilitat del Govern però, igual o més, del món empresarial, que ha de ser capaç de generar treballs de més valor afegit i, en el seu cas, contribuir a una millor formació dels treballadors.

S’argumenta que la mesura comportarà la pèrdua de milers de llocs de treball però, al seu torn, es reconeix que no es disposa d’evidència empírica que avali aquesta suposició. No oblidem que, més enllà de l’atur, el drama és la falta d’expectatives. ¿A què pot aspirar una persona que cobra 700 euros i percep que no sortirà d’aquest pou indigne? ¿Ho acceptem com una maledicció inevitable o ens atrevim a experimentar?

Però el més preocupant és que l’augment del SMI i uns ajustaments en tributació generin la crispació que estem vivint. Si el marge del qual disposa la política no dona ni per a aquests ajustaments, em pregunto el sentit de la mateixa democràcia.

Temes: Salari mínim