La gran mentida de la 'superwoman'

Un matí em vaig despertar a les cinc i mitja, abans que sortís el sol. És una cosa que faig sovint per poder escriure i respondre correus. És l’única manera que em pugui concentrar sense l’insidiós sorollet del WhatsApp o el telèfon sonant a tota hora. I no, no puc desconnectar el telèfon perquè tinc una filla adolescent i una mare malalta: he d’estar localitzable.

Llavors vaig donar un cop d’ull a la llista de coses que havia de fer: tenia una reunió amb el tutor de la meva filla, una altra amb el meu gestor, havia de trucar a l’assegurança perquè una tuberia s’havia trencat i li havia inundat el sostre al veí de baix, havia d’enviar un article... I tenia centenars de ‘mails’ per contestar.

I vaig calcular, i em vaig adonar que no tenia temps de fer-ho tot.

Per descomptat que la meva cuina està feta un desastre. Si entre tot aquest embolic a sobre m’he de posar a netejar-la, em tiro per la finestra. I visc en un sisè.

I no parlem de tots els 'trolls’ d’internet que m’insulten per grassa. Com si una tingués temps de fer pilates.

Aquesta sobreexigència que se’ns imposa a les dones, de ser les millors mares, mestresses de casa, professionals i, a sobre, estar bones, no els hi imposen als homes. Si un home té la casa feta una merda, no passa res. És bohemi i caòtic. Si és gras com ho era Chicote, tampoc. Pot presentar les campanades. Al costat d’una dona prima, per descomptat. Que és bon pare es dona per fet, fins al punt que a Espanya s’estan concedint custòdies compartides a homes que provadament han agredit les seves excompanyes. Perquè, tot i que siguin violents, s’entén que són bons pares. Així, per defecte.

I em vaig posar a plorar. I vaig penjar una nota en el meu perfil d’Instagram. Explicant com una cosa tan simple com comprometre’m a anar a classes de ioga cada dimecres a les cinc era impossible en el meu cas. Havent de compatibilitzar la feina de casa meva, de la meva filla, de la meva mare malalta, i a més amb una professió en la qual depens de qui et contracti, i en la qual mai pots dir que no a un encàrrec, per molt a última hora que se’t presenti.

L’allau de respostes a Twitter, Facebook i Instagram va ser aclaparadora. Mares treballadores desesperades que es trobaven en una situació idèntica: queixant-se que ningú entenia la seva realitat.

Moltes dones de professió autònoma, com jo, vivim en aquest salt de mata constant. Segons el Center for American Progress, “les dones ara constitueixen la meitat de tots els treballadors als Estats Units, on gairebé 4 de cada 10 llars estan constituïdes per una mare treballadora”.

D’acord amb un estudi realitzat per la firma nord-americana Welch’s, la suma del temps que passen les mares treballadores a l’oficina i el que passen fent tasques domèstiques a casa equival de mitjana, entre 98 i 100 hores a la setmana, és a dir ¡dues feines a temps complet! 

Passem al nostre país: 

Les dades de l’INE demostren que les dones dediquen 26,5 hores a la feina no remunerada (amb les feines de casa, la cura de persones dependents, els nens...) i els homes, 14. Una feina gratuïta, infravalorada socialment. Les mares espanyoles només poden dedicar als seus fills una mitjana de 2,5 hores al dia, i a elles mateixes només 45 minuts. Tots nocturns.   

Moltes dones com jo vivim una sobrecàrrega diària a causa de la ‘doble jornada’, fora i dins de casa.  En el meu cas i en el d’altres es converteix en ‘triple jornada’ quan cuidem familiars dependents.

El meu problema no és només meu. Qualsevol dona separada, divorciada o mare soltera que a més treballi en una professió autònoma viu el mateix.

Som les reines del ‘multitasking’. Jo ara mateix estic alhora escrivint aquest article i responent missatges. Vivim esgotades, estressades, i amb l’autoestima per terra, perquè intentant arribar a ser les millors en tot, ens quedem en no res. Ens sentim lletges, grasses, males mares, desastres domèstics.

El mite de la ‘superwoman’ ens continua situant en una posició de subordinació. Segueixen més vigents que mai els discursos tradicionals de les cures i de la divisió sexual de la feina. La nostra falsa revalorització, el nostre presumpte apoderament, han sigut un caramel enverinat per a les dones.

¿A algú li estranya que les dones estiguem inundant les consultes dels psicòlegs perquè patim atacs de pànic i ansietat?

Dona que em llegeixes: de vegades el teu problema no és psicodinàmic, ni sistèmic, ni cognitiu conductual ni biològic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És simplement social.