Tristesa

És difícil saber qui ho va fer bé. Probablement, ningú. Uns no en van saber. D’altres no van poder. La lògica de guanyar, d’imposar-se, de passar per sobre de l’adversari es va imposar entre unes forces polítiques que van voler ser més forces que mai. Al final, tots hi vam perdre. El relat de les últimes hores prèvies a la DUI desprèn una tristesa absoluta. Tan sols és una suma d’impotències, inquietuds i desconfiances. Molts dels protagonistes de llavors estan pagant un preu injust: aquesta insòlita presó preventiva és una partida més en la lògica del que busca la humiliació del perdedor (dolenta en política, letal en la justícia). Rajoy, el piròman, també ha perdut, però tan sols el seu capital polític.

D’aquells polítics sobrepassats per la situació, també pel temor de decebre tots els que prèviament s’havien inflamat, tenim aquests fangs. Són molts els que encara continuen xipollejant al tauler de les emocions. Inflamant per inflamar, sabent (o no volent reconèixer) que no hi ha res a guanyar, res, per la via unilateral. Que ni són tots ni tants ni tan iguals. Canviar el món dels somnis per l’estratègia de la realitat és imposar la intel·ligència, la reflexió, la comprensió i el respecte a la política. Tot el que va faltar fa un any. El Consell de la República o el Fòrum Cívic, Social i Constituent Consell de la República només són més paraules deixades anar a l’aire. Aterrem. No continuem perdent somriures.