Cuní torna del silenci

El retorn de Josep Cuní a la primera línia de la informació diària en llengua catalana és una notícia excel·lent. Equilibra l’oferta. Suma més professionalitat, rigor i ètica de servei públic a un sector que estava decantat a favor de subjectivitats derivades tant de les preferències polítiques personals dels conductors dels programes com de les línies editorials de les cadenes. Però el més important és que eleva el nivell de qualitat i credibilitat de la ràdio en català. Des de la meva experiència penso que Joaquim Maria Puyal i Josep Cuní són els dos millors comunicadors que he conegut dels que s’expressen a través d’un micro, tot i que reconec que també traslladava oralment i visualment molt bé els missatges sobre les coses Manolo Vázquez Montalbán, que no es dedicava professionalment a això.

Mentre adapten els seus receptors de ràdio o telèfons per fixar l’accés automàtic a la freqüència del 103.5, el nombre màgic d’aquesta aventura de Ràdio Barcelona/SER Catalunya, tenen l’oportunitat de pensar en el calat d’aquesta aposta de Cuní després d’una etapa de silenci involuntari. És valent baixar a l’arena catalana en què oficiava massa sola la parella Mònica Terribas i Jordi Basté.  Meditin així mateix sobre el que significa aquest pas endavant normalitzador del Grup PRISA/El País, que intenta tornar a l’enyorat esperit fundacional que tenia en els anys de la Transició. En aquella etapa ni 'El País’ ni ningú podia confondre els ciutadans amb els Ciutadans –la lletra majúscula és decisiva– a l’hora de defensar-los.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan tants periodistes s’han acostat, volent-ho o no, cap a la propaganda, moltes vegades regalant-se però d’altres venent-se per la confortabilitat que proporciona la proximitat als poderosos de cada situació, la credibilitat continua convertida en el taló d’Aquil·les del món de la comunicació. Per això hi ha tantes persones que pateixen les conseqüències de la desinformació, per confusió o per rebre un excés de coses mal classificades, i que deixen de creure en els mitjans a marxes forçades.

Amb tot, molta gent va aprenent a poc a poc a relativitzar el que els diuen. També comencen a diferenciar –o a considerar que en alguns casos el que se’ls presenta com a diferent són dues cares de la mateixa moneda– els professionals que s’adrecen a ells. És el que passa, per exemple, amb les complexes imatges de Vicent Sanchis i Paco Marhuenda. Perquè, al final, la credibilitat és el que resulta decisiu. Per a moltes persones no és el mateix que els diguin que un expert afirma que la presó preventiva dels polítics catalans és excessiva i injusta, o que el delicte en què van incórrer tècnicament no va ser rebel·lió, si qui ha seleccionat valorar-les com a important aquesta opinió és Josep Cuní o és una altra persona. Són coses que passen.