Buscar un culpable

L’espectacle parlamentari de les últimes setmanes podria tenir certa gràcia i emoció si no fos perquè fa ja un any que acumulem sorpreses d’última hora i jugades astutes que acaben al mateix lloc on comencen. JxCat, ERC i la CUP tenen les discrepàncies ideològiques de tota la vida i és sa que així sigui. Aquesta diversitat, que és la que permet que l’independentisme arribi a sectors de la ciutadania molt allunyats entre si, és la que hauria de ser el centre de les disputes entre aquests partits polítics.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El que ocorre és que l’embolic d’aquests dies no tenia res a veure amb la ideologia, ni tan sols amb l’estratègia referent a l’objectiu comú d’aquestes tres formacions: a la pràctica, les tres actuen d’una forma molt similar –ja sigui al parc de la Ciutadella o a Berga–, que és la de suportar la repressió com es pugui i provar de trobar un escenari més propici el més aviat possible. No es tracta de la ideologia, ni de l’estratègia, sinó de qui paga el preu: el preu del desencant de constatar que el camí seria més llarg del que s’havia imaginat i d’asseverar que, efectivament, el Parlament no és sobirà perquè, si ja ho fos, no faria falta ser independentista.

A aquest fet se li ha de sumar el desgavell intern del món postconvergent, que ara mateix té la fiabilitat d’una mona amb una escopeta: avui firma un acord que demà serà qüestionat, ara un membre de la Mesa sosté una actitud i després l’altre defensa la contrària. Mentrestant, entre la falta de franquesa i les mirades de reüll, el debat polític s’empetiteix. Si l’any passat parlàvem del dret a l’autodeterminació i dels motius per exercir-lo, ara discutim per gestos retòrics sense cap recorregut i per paraules tècniques que a ningú importen. Afortunadament, aquesta és només una fase d’un episodi històric que no ha acabat. Una fase que convé tancar amb sinceritat, acords amplis i diagnòstics compartits.