Anar al contingut

L'AUGE ULTRA

Odi lliure d'impostos

NGEL GARC A

Odi lliure d'impostos

Ramón Lobo

Ser fatxa està de moda. Ja no representa un insult, ara és un programa electoral

Ser fatxa està de moda. Ja no representa un insult, ara és un programa electoral. No exigeixen pensar, n’hi ha prou amb ser antitot: immigrants, feministes, rojos, LGTB, ateus, (catalans). Pot afegir-hi el que desitgi, és odi lliure d’impostos.

Bolsonaro, Trump, Salvini i Vox són la conseqüència perniciosa de la distància entre els dirigents i una ciutadania que se sent estafada. La crisi del 2008, i les seves receptes (antisocials), han trencat el pacte de confiança. Sabem que la mà que dona (els mercats) és per sobre de la que rep (els estats endeutats). El poder financer marca el rumb segons els seus interessos. Edmond Thiaudière ho va explicar així: “La política és l’art de disfressar d’interès general el que és interès particular”. L’assumpte és que ara es nota molt.

El trilerisme és tan barroer que sembla mentida que la resposta social estigui a l’extrema dreta i no en una revolució francesa 2.0. La proposta econòmica de Bolsonaro és privatitzar i retallar els ajuts socials. Es ven com una croada contra la corrupció, com si fos un acabat d’arribar. És a la política brasilera des del 1993, sota nou sigles diferents.

Ni vergonya ni memòria

El seu veí Mauricio Macri ha proclamat la seva passió pels plans del brasiler. Parlem d’una autoritat en la matèria que venia fum per al PIB i acaba de ficar l’FMI per la porta del darrere de l’Argentina. Aquest és el nou discurs dominant: ni vergonya ni memòria.

El polèmic procés d’elecció del jutge Kavanaugh ha trencat la tradició del pacte entre republicans i demòcrates dels EUA. La recerca del benefici de la comunitat està fora de la política. L’art del compromís s’ha substituït per arrasar i insultar. Trump va dir turba als demòcrates i va atacar la Reserva Federal.

Estem envoltats de líders irresponsables que han vulnerat un principi bàsic del bon govern: no obrir el bagul de l’odi, no agitar els fantasmes col·lectius. Hi ha precedents del que succeeix quan es desperta la bèstia que tots portem dins. Als anys 30 a Europa, l’enemic eren els jueus, convertits en motor de tots els mals; avui, són els immigrants, el feminisme, la diferència.

Model antidemocràtic

Vivim en un món global, en la societat de la imatge i les xarxes socials, en la qual sobresurt el mascle alfa, el gall, el prepotent, el que sembla viure per sobre de la llei. Aquest és el model antidemocràtic que es projecta. Hi sorgiran milers de Trumps i Bolsonaros que acapararan l’escenari polític. Costarà anys reparar el mal causat, i el que causaran.

És una paradoxa que les noves tecnologies i la robòtica potenciïn aquesta involució de la democràcia, si podrien potenciar-la a l’obrir la participació i el debat. Una altra paradoxa és que en un món en aparença hiperinformat, els ciutadans estiguin més exposats que mai. Sempre va existir la mentida, és consubstancial al poder; la diferència és que ara és massiva, una pluja tòxica constant que cau sobre una ciutadania més preocupada pel ‘selfie’ que per la veritat.

Bukowsky ja era pessimista abans que tot això arribés: “La diferència entre una democràcia i una dictadura consisteix que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres”. Els partits d’esquerra semblen descol·locats en aquesta gran mudança, no acaben d’encertar amb el llenguatge perquè fracassen en l’essencial: l’activació d’una societat civil, com la francesa, capaç de lluitar per cada centímetre de llibertat. Per aconseguir-ho són necessaris tres pilars: educació, mitjans sans i transversalitat.

Banalització de la política

La dreta democràtica és més directa i simple. Es defensa del tsunami ultra copiant-ne les receptes i, sovint, les paraules. Va succeir a Holanda en les últimes eleccions. Va guanyar el conservador Mark Rutte i va aconseguir formar un govern moderat, però el veritable guanyador va ser el xenòfob Wilders. Va imposar el seu debat sobre la identitat.
No es frena l’onada ultra girant tots a la dreta, ni infravalorant la seva amenaça. El perill és real. Tampoc ajuda convertir el ple a Vista Alegre de VOX, un grupuscle fins ara intranscendent en els sondejos, en l’estrella del cap de setmana. La banalització de la política acaba per lliurar el poder als banals. Funciona com la dita de no discuteixis mai amb un imbècil perquè t’obligarà a posar-te a la seva altura, i ell hi té més experiència.

Normalitzar la xenofòbia ajuda a deshumanitzar el que considerem diferent, i per tant perillós. Bernard Shaw va dir que “l’odi és la revenja d’un covard intimidat”, i aquest sol ser violent. No serà una batalla fàcil. Es va perdre el 1914 i el 1939. La pregunta és: ¿n’hem après alguna cosa? Sembla que no gaire. Ser pessimista és la millor opció, solen ser optimistes ben informats.