¿Som de bressol extraterrestre?

Els científics i les científiques som tan mundans, infames o extraordinaris com ho puguin ser la nostra actriu preferida o el veí del quart. Ara bé, és habitual que ens qualifiquind’aixafaguitarres  quan, convidats a un debat sobre ovnis i alienígenes –que acaba en un interrogatori o judici sumaríssim–, derivem cap al paper de poli dolent o fiscal impietós. I així m’ho han retret ufòlegs, audiències crèdules, i bons amics, al sentir-me dir que no hi ha proves sobre pistes d’aterratge per a plats voladors en les línies de Nazca, ni sobre homenets verds àvids per abduir a discreció.

Atractius universos de pel·lícula

Compte... no voldria que s’emportessin una impressió equivocada sobre això. Fora de la meva feina de camp i laboratori, m’encanten les pel·lícules, els còmics i les novel·les de ciència-ficció. Des de l’estrena del primer episodide ‘Star wars', soc això que en diuen un friki. Vaig al·lucinar amb Han Solo, Leia i el malvat Tarkin, però també amb Chewbacca –el wookie simiesc– i tot l’elenc de criatures alienígenes que poblaven la cantina de Mos Eisley a Tatooine: la banda de música, els jawa i fins i tot un pregadeu gegant que beu una copa en la part més amagada del bar espacial. Després van arribar des de la insofrible versió d’uns "ossets de peluix" –els ewoks– (demano disculpes als seus seguidors) fins al rèptil Jabba el Hutt, o els seus sentinelles gamorreans amb cara de porc senglar.

En efecte; les criatures del’'univers Lucas' (ara en mans de Disney) solen inspirar-se en formes vives terrícoles. Una cosa recurrent en el gènere 'amenaces alienígenes’. No oblidem la Diana i les legions llangardaix de la sèrie televisiva 'V, los visitantes'. Mentre que a 'Starship Troopers: Les brigades de l’espai' (Verhoeven, 1997), l’armada terrestre combat éssers intel·ligents molt semblants als insectes –tot i que augmentats– que pul·lulen per les nostres llars. No sempre són animals; també hi ha lloc per a la botànica. John Wyndham, a'El día de los Trífidos' (1951), descriu uns extraterrestres amb aspecte de planta; i al film 'La invasión de los ladrones de cuerpos’ (Siegel, 1956) són unes espores les que es evolucionen en beines capaces d’apoderar-se dels humans.

¿Havia aconseguit fer-los oblidar que soc un científic? Ho sento, he de plantejar-los el següent: si existís lavida extraterrestre, ¿per què hauria de ser semblant a qualsevol de les espècies que ja coneixem a la Terra? Mamífers, rèptils, amfibis, peixos, plantes...L’evolució biològica terrícola és tan agitada que seria massa casual, per no dir geocèntric, que l’evolució en altres mons hagi desembocat en insectes, crancs o humanoides bípedes –amb dos ulls i mans prènsils– capaços de viatjar en naus espacials. Artefactes que responen als mateixos paràmetres tecnològics que ens va mostrar el cine i el còmic fantàstic dels anys 50 i 60. Una cosa és la ciència-ficció i una altra, molt diferent, amb els seus punts de trobada, és la ciència real.

Llavors, ¿hi ha la possibilitat de vida extraterrestre? Sí. Igual com va defensar l’astrònom Carl Sagan a 'Cosmos’ (1980), opino que hi ha éssers vius en altres punts de l’univers; fins i tot podrien comunicar-se, algun dia, amb nosaltres. Aquesta és la idea central no només d’una de la novel·les de Sagan, portada al cine amb el mateix títol-'Contact’-,sinó del projecte SETI (Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre), en el qual participen prestigioses institucions científiques i milers de col·laboradors. De moment, sense resultats positius. I és que, tot i que només sigui un càlcul estadístic, no estem sols. Com diria Mulder a Scully a 'Expediente X', «la veritat és allà fora». 'I want to believe...'

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un altre punt de trobada és una hipòtesi que van llançar investigadors de la talla de Joan Oró. Quel’origen de la vida a la Terra pugui venir de fora. ¿Una gènesi extraterrestre? Sabíem que som pols d’estrelles i situem el nostre bressol a les primeres molècules orgàniques. El naixement d’aquestes molècules és de naturalesa terrestre (erupcions volcàniques, tempestes elèctriques), però, des de la formació del planeta, també hem sigut bombardejats per meteorits portadors de molècules orgàniques. Per tant, és possible que descendim d’una llavor orgànica extraterrestre que no va tenir figura de bípede verd, armat amb un blàster, sinó de molècula orgànica.

Potser no sona tan atractiva com les fantasies de Von Däniken i J.J. Benítez sobre antigues piràmides aixecades per éssers de l’espai, però la ciència real és tan o més apassionant que la ciència-ficció.