L'Aràbia Saudita posa les regles

Res seria més saludable per a l’orbe musulmà en general i per al món àrab en particular que la desactivació de la teocràcia saudita, una monarquia retardataria, especialitzada a fer xantatge als seus aliats i clients quan insinuen el menor gest de desaprovació. Això ha passat en el cas de les 400 bombes guiades per làser, amb independència de la poca traça exhibida pel Govern espanyol i la seva rectificació final en vista del risc cert que palau decidís a Riad suspendre –és una mica més que una suposició– el contracte amb Navantia per a la construcció de cinc vaixells de guerra. Pot dir-se que l’Aràbia Saudita s’arroga el dret de desencadenar la degolladissa al Iemen sense que ningú pugui protestar.

Dit d’una altra forma: el tron del rei Salman i del seu hereu, el príncep Mohamed, disfruta d’una cosa similar a una impunitat universal i consentida en què es barregen els interessos econòmics i l’impacte emocional entre la feligresia de l’islam per la condició del sobirà de protector dels sants llocs de La Meca i Medina. I això malgrat que el sorral saudita és el focus de difusió del wahhabisme, una branca momificada de l’islam que es remunta al segle XVIII, que inspira un fonamentalisme agressiu, menysprea els drets humans i predica d’esquena a la modernitat i a l’autonomia de l’individu. I això a pesar, també, del vincle entre el naixement, el finançament i les activitats d’Al-Qaida i algunes famílies saudites amb rellevant influència (darrere de l’11-S, potser).

Menyspreu pels drets humans

El recent episodi de la ruptura de relacions entre el Canadà i l’Aràbia Saudita a causa de les crítiques abocades pel Govern de Justin Trudeau a propòsit del menyspreu pels drets humans dels senyors del petroli no fa més que remarcar la debilitat estructural i la moral de situació practicada per tants i tants governs que, en vista del risc d’importunar als saudites i perdre alguna comanda o alterar l’statu quo al Pròxim Orient, prefereixen mirar cap a un altre costat mentre la població iemenita suporta la matança i és condemnada a la fam.

Ni tan sols la desaparició al consolat saudita d’Istanbul d’un periodista crític amb el règim és suficient per mobilitzar les cancelleries més allà del merament gestual o retòric. En comptes de recordar tots els dies que a l’Aràbia Saudita les dones són ciutadanes de segona, que la xaria guia la mà dels jutges i que es combat qualsevol forma de progrés social sorgida en la comunitat àrab, els governs practiquen una Realpolitiksense cap compromís ètic.

Primaveres àrabs

Durant el naixement, desenvolupament i defunció de les primaveres àrabs –el cas tunisià és una excepció–, la incomoditat saudita va ser manifesta, vist que algun dels socis més importants de la Lliga Àrab –Egipte, en especial– estaven en situació de posar en marxa règims deliberatius i servir d’exemple als seus veïns. La brevetat de l’experiment islamista a Egipte i l’adveniment de la dictadura de facto del general Al Sisi, el caos libi, el trencaclosques iraquià i la guerra siriana van acabar amb la intranquil·litat saudita. Tot va tornar al que més li convé a palau des de sempre: tenir tractes amb autòcrates sense escrúpols i sense oposició, o servir-se de règims febles si no fallits.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Al terreny de joc d’aquesta lògica, la desimboltura qatariana per pensar pel seu compte –el disseny d’Al Jazira com a instrument d’influència global, els acords amb l’Iran– explica la mobilització de la Lliga Àrab, subjecta sempre als designis saudites, per trencar amb l’emirat, que no és més que un actor polític dissident. Però és aquesta una condició suficient per a la ruptura perquè en la idead’arabitat  que té la casa delsSaud  no hi cap la discrepància, no és possible exercir la sobirania i encara menys mantenir alguna forma de col·laboració o enteniment amb la branca xiïta de l’islam.

Palestina, la causa oblidada

El silenci ominós de l’Aràbia Saudita o les seves protestes, amb prou feines simbòliques, cada vegada que la comunitat palestina és objecte d’algun atropellament o humiliació –el trasllat de l’Ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, n’és l’última– resumeix la línia argumental de la monarquia saudita. Com les primaveres, com Qatar, com la crítica canadenca, com la temptativa espanyola, com la llibertat de premsa, la causa palestina no té cabuda en el model de futur dissenyat per Riad i acceptat pel gruix d’Occident amb sorprenent mansuetud. Continua en vigor la frase que Franklin D. Roosevelt va dedicar al dictador Anastasio Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.