Polítiques de seguretat: 'Ells i nosaltres' o un 'nosaltres' comú

La seguretat és un tema massa important com per deixar-lo en mans de polítiques d’extrema dreta. Un tema massa important com per no afrontar-lo amb valentia i discurs propi des de la radicalitat democràtica, les esquerres transformadores i els moviments que construeixen alternatives. Amb el feminisme com a motor. Un altre tipus de polítiques de seguretat, i un altre tipus de debat sobre seguretat és possible, però és necessari deixar d’evitar aquest repte com si ens fos aliè. Com si no hi hagués més remei d’acceptar un ‘ells’ i un ‘nosaltres’. Parlar de seguretat és parlar de garantir el dret a la llibertat i a la vida, ¿hi ha alguna cosa tan important? Però és també entendre-la com un mecanisme al servei d’un ordre i un poder dominant. Les polítiques de seguretat no són només un treball policial, però també, i la seguretat està clarament condicionada pels factors de desigualtat, però no només.  

Innovar en l’àmbit local

En la meva experiència com a alcaldessa de Badalona durant el període 2015-2018 em vaig fer càrrec directament de les competències de seguretat. Com a antimilitarista i pedagoga pacifista vaig assumir aquesta pretesa contradicció convençuda que es podria innovar en polítiques de seguretat a nivell local, i més després del mandat del PP de Xavier García Albiol fent bandera d’un model efectista, però gens eficaç, basat en la por, la repressió i l’arbitrarietat, que va fer augmentar molt la percepció d’inseguretat a la ciutat i el nivell de conflictes no resolts.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El repte ha obert un camí d’èxit. El nou model implantat ha suposat afrontar la seguretat de forma eficaç, amb bons resultats tangibles -un augment del 7% de casos resolts, una millora en la percepció de seguretat ciutadana-, però des d’esquemes diferents dels perpetuats pel sistema hegemònic, deixant de considerar-los inevitables. Amb la prevenció planificada com a eix, la feminització com a repte i amb participació ciutadana, ha sigut una experiència model en diferents trobades i fòrums de referència. Un camí iniciat i encertat amb molt recorregut per fer encara, que es malgasta desgraciadament després de la moció de censura que ens ha desallotjat del govern, des de sigles pretesament d’esquerres (PSC) i amb idèntics discursos que el PP d’Albiol.

No és nou que la seguretat sigui instrumentalitzada des de l’electoralisme  i la demagògia. Ja ho diu el sociòleg Ramón Grosfoguel (Universitat de Califòrnia) quan analitza les causes del creixement del racisme i l’augment dels recolzaments electorals a la ultradreta a Europa: si els partits i organitzacions progressistes adopten actituds pròpies de la dreta per acostar-se als seus votants, ajuden a generar i estendre una subjectivitat que blanqueja i tolera l’intolerable, i que a l’hora de votar produeix transvasament de vot cap a l’original. Passa també en seguretat. Si l’esquerra no deixa de sentir-se intimidada i de desdir-se fàcilment dels seus principis, el que fa és reforçar la subjectivitat que defensa models absolutament impropis de sistemes basats en la radicalitat democràtica i el servei públic. De sistemes en comú. ¿Potser per això va guanyar Albiol a Badalona? És fàcil caure-hi, perquè tenim els deures per fer. A Badalona continuem disposades.