Ficció i realitat
Estimar i odiar la mama
La majoria de les mares, de vegades amb la millor de les intencions, deixem en els nostres fills, com les nostres mares van deixar en nosaltres, ferides i carències
zentauroepp45254388 leonard beard180929164153
Rar és el nen que no especula amb el mite del seu origen. Som criatures, observem altres famílies i fantasiegem amb com seria ser fill d’altres. Ens imaginem creixent en una altra llar, despertant-nos cada matí en un altre llit, esmorzant en una cuina diferent, veient la tele en un altre sofà. Molts contes tradicionals centren el seu conflicte en aquesta fantasia temptadora que és alhora un temor profund. Hi havia una vegada un nen al que els pares van abandonar empesos per la pobresa, una nena que va quedar òrfena i va haver de conviure amb una madrastra indiferent i injusta... Hi ha fins i tot identitats equívoques: per encanteri o per error un nen al néixer s’extravia o és confós o intercanviat per un altre per a només anys després descobrir i recuperar el seu llinatge. A més, la renúncia a un fill és un tabú que perviu amb força en la nostra cultura com va demostrar recentment la notícia d’uns pares de Saragossa que “van tornar” una nena adoptada a l’Índianena adoptada a l’Índia.
Tot això, però no només això, explica l’atractiu de la novel·la de Donatella Di Pietrantonio 'La retornada' Donatella Di Pietrantonio'La retornada'(Duomo Ediciones). El títol italià original 'L’arminuta' (alguna cosa així com 'la regresá', un terme en dialecte abrucés), és el malnom que rep la protagonista quan als13 anys, sense cap explicació, els pares que pensava seus, la tornen a la molt humil família de la que va sortir sent nadó. Pietrantonio utilitza el dialecte de la regió dels Abruços per expressar el xoc brutal d’una adolescent que descobreix no només que va ser adoptada irregularment, sinó que no té res o molt poc a veure amb aquella família nombrosa i ignorant a la qual torna. Ni tan sols parlen la mateixa llengua.
A l’emotiva novel·la 'la retornada', Donatella Di Pietrantonio, explora el mite de la mala mare des del punt de vista d’una filla
Pietrantonio explora aquest mite de la mala mare des del punt de vista d’una filla, però a més de manera doble, ja que males mares són tant la biològica, que la va deixar en mans d’una parent ben situada que no podia tenir fills, com l’adoptiva, a qui la jove protagonista considera la seva veritable mare i a la que estima i enyora. Explica Pietrantonio (dentista de professió, per cert, escriu robant temps al son) que, si bé ella va néixer en una família convencional, la seva mare, com totes les mares del camp, tenia poc temps i cap costum de dedicar-li atenció i afecte. "Tot i que fos allà, la trobava a faltar. M’ha faltat intimitat, proximitat real. No sé si aquestes ferides són completament guaribles, però l’escriptura almenys em permet representar-les i d’alguna manera domesticar o pacificar aquest dolor", declarava en una entrevista al 'Huffington Post’ italià.
La virtut de l’escenari familiar que descriu Pietrantonio és que es tracta de persones que podem reconèixer i comprendre. Les situacions que empenyen una dona a renunciar al seu nadó i a una altra a tornar-la quan compleix 13 anys, no ens són alienes. Les dues mares són dones amb les seves dificultats, que viuen segons els codis de l’època i de la seva societat, que intenten fer les coses bé i no ho aconsegueixen.
La majoria de les mares, també les bones i les regulars, de vegades amb la millor de les intencions, per excés o per defecte, deixem en els nostres fills, com les nostres mares van deixar en nosaltres, ferides i carències. Hi haurà qui no tingui retrets per a la seva mare, però n’hi ha altres que ens sentim molt culpables per l’ambivalència dels nostres sentiments. Les volem, però ens afarten. Volem estar amb elles, però també que ens deixin en pau. Rancor, fàstic, ràbia, "la meva mare em treu de polleguera" són sentiments compatibles amb l’afecte i amb la dependència. 'La retornada', en els dos anys escassos que transcorren a la novel·la, passa per tot el ventall de sentiments. Pietrantonio explica molt bé aquest desig de proximitat i reconeixement i alhora aquesta necessitat de rebutjar-la, d’allunyar-nos d’ella, no només perquè ho hagi sentit com a filla, sinó perquè hi ha reflexionat molt. Si la meva mama no em mima, com manen els cànons, les opcions són dues: o a mi em passa una cosa dolenta i la culpa és meva; o ella és un ésser menyspreable i defectuós. Generalment les dues idees conviuen simultàniament al cap del nen amb la culpa afegida de tenir aquests pensaments.
"En tantes situacions he sentit ràbia cap a la meva mare per aquesta presència seva distant, per estar ocupada en alguna cosa que no era jo -explica Pietrantonio-. Només quan vaig aprendre a reconèixer aquesta ràbia l’he transformada, elaborant-la. He arribat a la meva pròpia definició interna de la meva mare sent ja adulta. La meva mare no tenia la culpa de viure en un sistema de valors que no era el meu, de viure abocada en atendre els seus sogres, el seu marit, la casa i no els seus fills". Aquest treball personal transvestit de ficció és el que 'La retornada' ens ofereix als lectors. I està fet amb tanta honestedat, tanta emoció i tan bona literatura que ens alimenta també a nosaltres.
