07 juny 2020

Anar al contingut

Al comptat

Dependre (massa) de la independència

Dependre (massa) de la independència

Agustí Sala

Si es vol sortir de la paràlisi, els objectius eteris i a llarg termini han de cedir protagonisme a les necessitats més immediates del país

En les últimes setmanes, un any després del referèndum de l’1 d’octubre (1-O), el Govern ha començat a ensopegar amb la crua realitat. Portar les regnes de l’Administració comporta afrontar els problemes del dia a dia i no només encapçalar reinvindicaciones sobiranistes, per més llegítimes que siguin, que ho són.

Mossosmetges o bombers han començat a mostrar malestar amb l’únic Executiu autonòmic que encara té pendent tornar part de les pagues extres del 2013 i el 2014 a les seves plantilles. També ha aflorat la problemàtica dels menors immigrants que no tenen prou instal·lacions per ser allotjats.

O sectors com el de les energies renovables, que han alertat que fan falta “accions urgents” perquè Catalunya “no perdi el tren de la transició energètica”, tal com conclou l’‘Observatori de les Energies Renovables’. Són només uns pocs exemples que demostren que el viatge a la terra promesa que alguns diuen haver emprès no discorre sempre per un mar plàcid. 

És veritat que la Generalitat va estar completament intervinguda durant vuit mesos i que fa que és subjecta a controls financers per part de l’Executiu central des del 2015, que es van agreujar posteriorment. De tota manera abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, una mesura sense precedents en la democràcia i en resposta a una actuació, com a mínim, inèdita per part d’un govern autonòmic; tampoc és que l’activitat del Govern estigués molt abocada en el dia a dia.

Com a conseqüència, els problemes s’enquisten. I no sempre la culpa és de Madrid, aquesta Brussel·les més pròxima que alguns polítics utilitzen com a parapet per defensar-se quan els empleats públics o els ciutadans protesten per qüestions que van de les llistes d’espera a la renda garantida de ciutadania.

Serà per tot això que el president Quim Torra va presentar aquesta setmana un pla de govern, amb la intenció d’acabar la legislatura. Amb la idea de no només aparentar que es governa, sinó tractar que almenys sembli que es fa, el cap del Govern va plantejar un catàleg de prioritats perquè pesi “a l’excepcionalitat del país”, l’Executiu “no pot permetre’s no fer un pla per a quatre anys”. 

Una de les prioritats, va dir, són els Pressupostos per al 2019. Però va rebutjar un possible recolzament del PSC. I és una cosa sorprenent si es té en compte que, a ERC, els socis de govern, anhelen uns comptes avalats no només pels comuns sinó pels socialistes a través d’una doble abstenció perquè desconfien de la CUP. S’entreveu, per tant, un horitzó complex. Però si es vol sortir de la paràlisi, els objectius eteris i a llarg termini han de cedir protagonisme a les necessitats més immediates del país. No és bo dependre només o massa de la independència.