Dues mirades
Només nou hores
Amb el seu pregó compartit amb la Carmen Juares, Leticia Dolera va fer visible que vivim instal·lats en una precarietat que encara vestim de benestar gràcies a l'explotació d'altres
zentauroepp45136122 barcelona 21 09 2018 barcelona la actriz leticia doler180927155507 /
¿Un passeig? ¿Un bany al mar? ¿Un cafè i un llibre en una cafeteria? ¿Ens perdem pel Raval? ¿M’acompanyes a comprar-me un vestit? ¿Quedem aquesta nit? ¿Vens a la revetlla? ¿I al Texas a veure 'The Party'? ¿Una canya? ¿Un gintònic? ¿No surts avui? ¿I demà? No. Demà no surt. Ni demà passat. Ni el mes que ve. Tampoc el pròxim any. Potser d’aquí quatre. O cinc...
Sis anys va estar laCarmen Juares cuidantla Francisca, una dona amb demència. Només disposava de nou hores lliures a la setmana. La resta, tancada en una casa, veient la vida des d’una finestra. Leticia Dolera va compartir el seu pregó de la Mercè amb Juares, una dona que va arribar amb 19 anys a Barcelona fugint de la violència a Honduras. Només va poder treballar de cuidadora. Ara, és coordinadora de l’associació Mujeres Migrantes Diversas i va voler posar veu a una situació que és tan real, tan quotidiana com invisible.
Vivim instal·lats en una precarietat que encara vestim de benestar gràcies a l’explotació d’altres. On no arriba l’Administració pública (potser no hi va arribar mai o potser es va frenar amb les retallades), s’apedaça utilitzant la desesperació d’altres i sotmetent-los a condicions pròximes a l’esclavitud. Són a les cuines dels restaurants, als camps, en tallers clandestins, rere les finestres de pisos silenciosos... Si tanquem els ulls són invisibles. Quan ens forcem a obrir-los, potser la invisibilitat estigui envoltant els nostres peus.
