26 febr 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Coixet i l'asfíxia

PHOTO BY JUAN NAHARRO GETTY IMAG

Coixet i l'asfíxia

Josep Maria Fonalleras

Crec, honestament, que Coixet exagera i no puc estar d'acord quan diu que a Catalunya té la sensació de viure, com si fos un film de terror, en un supermercat amb boirina i molts zombis a l'exterior

Fa temps, vam intercanviar amb Isabel Coixet alguns comentaris sobre cine i literatura i em va semblar una dona assenyada i culta. He vist moltes de les seves pel·lícules i n’hi ha alguna que ha aconseguit això tan difícil que l’art sempre ha de buscar: fer néixer emocions fins i tot quan ni tan sols sabies que existien. Compartir l’experiència de la solitud i de l’aïllament, del desamor o de la passió. Coixet ho ha fet. I, com l’aprecio, em sap greu escoltar-li dir determinades coses. Està en el seu dret, per descomptat, però em sap greu. I mira que coincidim, com quan va declarar, fa un any, que “hi ha molta gent que viu en un estat d’angoixa i de tristesa profunda”. Molta gent, d’una manera o una altra, va viure aquell octubre del 2017 amb neguit. Molts. Pels cops, per la violència desencadenada, per l’agitació dels irreductibles, pels dubtes.

El que ara diu Coixet és que considera que l’ambient és irrespirable i que tant plàstic de color groc, d’estètica “infantil”, l’asfíxia. I que té la sensació de viure, com si fos una pel·lícula de terror, en un supermercat amb boirina i molts zombis a l’exterior. Crec, honestament, que exagera: no puc estar d’acord en el seu resum de la situació. “A part del treball”, diu, “tota la resta és whisky barat”. En aquest menyspreu metafòric, cal tenir present, Isabel, que hi ha anhels, desitjos, incerteses, reivindicacions justes. I això també és la vida.