Regional Catalan President Quim Torra pauses during his speech in Barcelona, Spain, Tuesday, Sept. 4, 2018. Torra on Tuesday urged his separatist supporters to ensure a massive turnout at upcoming public gatherings, saying large numbers on the streets will help compel the Spanish government to grant the region a vote on self-determination. (AP Photo/Manu Fernandez) /
Una espessa i densa boira ha caigut sobre la política catalana. Pocs s’atreveixen a encendre un llum que serveixi de guia i no se’n refia ningú de les poques que s’encenen. Els seus actors polítics es comporten com barcos atrapats en la boira, incapaços d’endinsar-se en l’estret pas que pot portar-los a mar obert, temorosos d’acabar destrossats en els esculls que els envolten mentre els seus rivals saquegen sense pietat les restes del seu naufragi. Auguren els estrategs i navegants que la boira no començarà a enlairar-se fins després de les eleccions municipals. La primera conclusió d’una anàlisi sobre la política catalana avui no pot resultar més òbvia: pot ser que Mariano Rajoy ja no hi estigui, però el marianisme s’ha apoderat dels polítics catalans: tots estan d’acord en què el millor és no fer res i deixar que passi el temps, a veure què passa.
L’independentisme s’ha sumit en una competència ferotge entre ERC, JxCat i les restes del PDECat per la supremacia de l’espai nacionalista. No se n’acaba de refiar ningú dels tímids llums encesos al reflector de la Moncloa. A tots els paralitza la por d’estavellar-se contra les roques d’una negociació que mori en la proposta de transferir quart i meitat de competències i uns ajustaments fins en el finançament autonòmic, alimentant els resultats electorals dels seus competidors amb les despulles de la seva desgràcia.
Notícies relacionadesPedro Sánchez i el PSC tampoc se’n refien dels confusos senyals que s’encenen des de la Generalitat, el PDeCAT o ERC. Els pot més el pànic d’acabar esbocinats contra els penya-segats d’una negociació en la qual no els quedi més remei que acabar dient no a tot, mentre que els Populars i Ciutadans els acusen d’haver dit sí a tot. Estampar-se contra les afilades roques del constitucionalisme és un malson electoral que només mariners molt experimentats i bregats poden solcar enmig d’una boira tan espessa. La situació dels comuns no sembla gaire millor. Ells encara han de sortir airosos de la seva pròpia boira interna abans de començar a navegar.
Ciutadans i el Partit Popular també es troben atrapats en la boira, però no ho saben. Pablo Casado i Albert Rivera creuen haver trobat una estratègia on tot són guanys: quedar-se quiets i esperar que els altres naufraguin. Si la conversa entre el Govern central i el Govern surt malament podran dir que ells ja ho van avisar des del primer moment. Si hi ha acord podran acusar Sánchez de vendre Espanya al pes per unes setmanes més en la Moncloa, un dels seus relats de terror favorits. Sembla que no els ha dit ningú encara que quedar-se quiet al mig del mar i la boira no sol ser bona idea. A més, estan tan junts que el normal és acabar xocant o provocant algun sotsobre, com l’extravagant candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Al cap i a la fi, la gent vota perquè es governi i s’arreglin els problemes, no perquè els diguin quatre anys després per què no van poder solucionar-se, o de qui va ser la culpa.
