20 d’oct 2020

Anar al contingut

Decepció

Gran i descregut

Ballesteros

Gran i descregut

Josep Maria Pou

Ja m'han afartat i baixo. Continuïn uns amb el seu Parlament tancat i d'altres tirant-se màsters, tesis i tesines com nens de parvulari

"Feliç edat i segles feliços aquells" (posat entre cometes, si us plau; estic citant Cervantes, que no tinguem problemes, ara) en els que un era nen i innocent. Llavors creia a cegues. Els grans eren un exemple a seguir. Donava per fet que l’alcalde era alcalde perquè era el més llest, el jutge jutge perquè era el més just i el metge metge perquè era el més savi. Però ja adolescent vaig anar perdent la fe i la innocència –, també per descomptat, la virginitat, per estúpid que sembli perdre tantes coses alhora- a mesura que descobria que hi pot haver alcaldes tontos, jutges malintencionats, metges ignorants, professors desganats, cuiners porcs i actors més dolents que la Quina (no creguin que salvaré el meu gremi només per ser-ho), fins a poder arribar a dir molt aviat i a consciència: "Jo era un ximple i el que he vist m’ha fet dos ximples" (posat entre cometes, si us plau; estic citant a Alberti, que cita al seu torn a Calderón, no voldria entrar en plets, ara).

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I així soc ara, gran i descregut. Sento discursos encesos, declaracions impresentables, promeses que se saben incomplertes fins i tot abans de pronunciar-les i em dic: a mi ‘plin’. Que em baixo. Que baixo. Que ja no és la meva guerra. Ja m’han ben afartat. Continuïn uns amb el seu Parlament tancat i la política inactiva, i els altres seguiu tirant-vos avionets de paper (màsterstesis i tesines) com nens de parvulari, i permetin que faci mitja volta.

Llegeixo, a més a més, en aquest mateix diari, l’opinió d’algú que creu que ha arribat el moment d’acabar amb "el monopoli de la creació artística per part d’homes blancs d’edat avançada" (posat entre cometes, si us plau; això també és una cita, no en fem un embolic d’això). I jo, que compleixo gairebé tots aquests requisits, em pregunto que quan vindran a buscar-me per portar-me al camp d’extermini. Procuraré que, quan arribin, em trobin fent les meves coses: jugant, creant, somiant, imaginant, com quan era nen. Però més seriós. Més trist. Molt menys innocent. I més, molt més, decebut.