Les lliçons perdudes de la crisi

Aquest 15 de setembre es compleixen 10 anys de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers (LB),el símbol de l’inici de la crisi econòmica i social que ha transformat el món, i no precisament per a bé. Només 10 dies després de la caiguda del LB, el president francès de llavors, Nicolas Sarkozy, va pronunciar un solemne discurs a Toló on va anunciar la refundació del capitalisme. Deu anys després, d’aquesta refundació no se’n tenen notícies i el món en general, i particularment Europa, es troben sumits en una greu crisi de representació política, amb un avenç dels populismes de qualsevol signe, i la primera potència mundial està dirigida per un president, Donald Trump, que ha capitalitzat en gran part les conseqüències devastadores de la crisi econòmica, beneficiant-se del vot antielits de les classes mitjanes empobrides i desencisada. 

La crisi, que es va iniciar als EUA amb l’esclat de les hipoteques tòxiques, es va traslladar ràpidament a Europa a causa de la globalitzaciói a la debilitat de les institucions financeres europees. Als Estats Units, la crisi va costar vuit milions de llocs de feina, set milions de desnonaments i va caldre destinar 700.000 milions de dòlars per pal·liar-la. A Europa, les conseqüències no van ser menors. Només a Espanya, el rescat de la banca ha costat més de 40.000 milions d’euros. Tant en un costat com en l’altre de l’Atlàntic, milions de famílies es van empobrir a nivells desconeguts i van augmentar brutalment les desigualtats socials.

Europa ha reaccionat a la crisi de manera més ferma, creant mecanismes com la supervisió financera única o la unió bancària, però les dificultats amb què topen les reformes indiquen les resistències dels nacionalismes i del capital. Als EUA, les mesures empreses per Barack Obama per acabar amb la selva neoliberal es van quedar curtes i estan sent desmantellades amb desvergonyiment per Trump. Un executiu torna a guanyar als EUA 312 vegades més que el treballador mitjà, les bonificacions tornen amb esplendor i el deute públic i privat no deixa de créixer. A Espanya, treball precari i una enorme bretxa de desigualtat són avui ferides encara punyents. L’economia es va recuperar, però no el benestar social.

Tots els actors econòmics pronostiquen que una nova crisi financera no tardarà a arribar. Si res canvia, l’únic dubte és quin president o cap d’estat tornarà a dir llavors que és inexcusable la refundació del capitalisme.