La batalla per l'ànima conservadora

Les cròniques expliquen que, després del referèndum de 1975, pel quals els britànics van decidir continuar sent part de la llavors Comunitat Econòmica Europa, el Partit Conservador va deixar completament de banda les seves reticències. L’euroescepticisme era cosa dels laboristes.

Fins i tot que, el 1994, Norman Lamont, fins fa poc abans ministre d’Hisenda de sa majestat, va afirmar en un discurs que era “simplista” considerar impensable la sortida del Regne Unit d’Europa. Des d’aquell moment, no només va anar guanyant força la idea d’un futur ‘brexit’ entre alguns ‘tories’ –sense ells, el triomf del Leave no hauria sigut possible, per molt queNigel Farageinsistís–, sinó que es va anar obrint una bretxa cada vegada major entre dues faccions del partit.

Perquè el caos a què assistim ara, el caos polític en el qual porta immers el país des de juny de 2016, té el seu origen, en bona mesura, en la guerra interna que es lliura al si del Partit Conservador. Una guerra que va de lluita pel poder, per descomptat, però també per l’ànima d’una identitat que es torna cada dia més difusa.

És la disjuntiva entre sobirania i “repatriació”, entre modernitat i rigidesa –la que representa, suposadament, la UE–, entre la nostàlgia pel paper global que una vegada va tenir l’Imperi i el que podria correspondre-li ara en un món molt més globalitzat, però també de poder més fragmentat, entre una societat cosmopolita –sense renunciar als seus trets conservadors– i el rebuig de l’altre que promou el discurs antiimmigració. Elements, tots, que van ser presents a la campanya ‘probrexit’ i que continuen dominant el debat al si del partit.

Sense embuts

Atrapats en unes negociacions en les quals el bàndol comunitari ha portat sempre la davantera de la unitat, el govern de Theresa May va decidir, finalment, presentar un projecte de ‘brexit’ tou. La declaració de Chequers –pel nom de la residència de camp de la primera ministra, des de la qual es va emetre a començaments de juliol– ha despertat tota mena de reaccions. Des dels que han respirat, davant de les duríssimes perspectives de les conseqüències de no arribar a un acord, fins als que s’oposen frontalment. La seva conseqüència més visible: la crisi de Govern oberta amb les dimissions del ministre per al ‘brexit’, David Davis, i del d’Exteriors, Boris Johnson.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La millor excusa, per cert, que Johnson podia haver trobat per tornar a la campanya pel lideratge del partit sense embuts. El dolent és que en aquesta carrera sembla estar entonant el seu discurs amb una nova melodia: la del populisme més pur i dur. Potser s’està inspirant en un Steve Bannon en plena gira europea i que ja ha tingut paraules d’admiració cap a l’exministre.

La baralla interna sobre el pla de Chequers podria portar a una radical divisió del partit. Però pel bé delstories, i de la política britànica, és d’esperar que la deriva populista d’un dels que aspiren a liderar-lo –per molt acostumats que estiguem a les seves excentricitats–, es quedi només en un malson d’una nit d’estiu.