La violència infantil com a prioritat

Un dels acords més cridaners de l’últim Consell de Ministres ha sigut l’anuncid’una futura llei contra la violència infantil, un text que l’Executiu es compromet a presentar en el Congrés d’aquí a un any. Per primera vegada, la protecció del menor es presenta com una prioritat política, amb l’objectiu –segons la ministra de Sanitat, Carmen Montón– de “respectar la dignitat i igualtat dels nens i garantir el desenvolupament de la seva personalitat en un entorn lliure de violència”. Aquest és un assumpte sobre el qual els diferents governs anteriors han passat de puntetes i al qual s’han intentat aplicar solucions aïllades, en funció de la repercussió social dels casos, i sense la previsió d’un pla o una legislació global que, com ocorre ara, actuï en defensa dels més vulnerables, que en la gran majoria d’ocasions es troben en una franja de pobresa recurrent –l’anomenada pobresa “ancorada”, la que es mesura en funció dels indicadors al llarg d’un període de temps. Des del 2008, aquesta situació s’ha agreujat notablement a Espanya, de tal manera que en l’actualitat es calcula que un terç de la població infantil es troba en aquest estadi, i és el nostre país el tercer de la UE amb una taxa més elevada de risc de pobresa.

Fa uns mesos va ser nomenada la primera Alta Comissionada per a la Pobresa Infantil, un pas endavant a la presa de consciència d’un problema social que afecta, per descomptat, les víctimes d’una situació crònica, agreujada per la crisi econòmica, però que també es converteix en un problema d’Estat. L’exclusió, el desemparament, la falta de polítiques socials efectives (un 0,7% del PIB en relació amb l’1,7% com a mitjana de la UE), les nul·les perspectives de futur, la desigualtat en sanitat, vivenda i educació, són xacres reals on, a més, s’enceba la violència contra els més indefensos. Per això convé assenyalar la conveniència d’accions contundents com les plantejades pel Govern: millores en la protecció, un registre unificat de víctimes, inhabilitacions efectives, una professionalitat més gran en la justícia, mesures preventives i, sobretot, la voluntat d’afrontar l’assumpte de manera coordinada, global i radical per establir els paràmetres d’una societat més justa. Un canvi que ha d’arribar de manera conjunta i necessària amb una adequada dotació pressupostària.