Llibertat d'expressió a l'església

En memòria de Josep Fontana

El cas protagonitzat per les Pussy Riot va ocupar en el seu moment l’atenció dels mitjans. El 2011 aquest grup rus de punkies feministes va portar a cap una acció de protesta a la catedral ortodoxa de Crist Salvador a Moscou contra el recolzament que el seu patriarca Kirill havia donat en els seus sermons a l’església a la política de Vladímir Putin i a la seva elecció per a un tercer mandat presidencial. Durant un breu espai de temps, les Pussy Rot van realitzar a l’interior del temple una representació de les seves cançons –‘Kropotkin vodka, Mort a la presó, llibertat per protestar’ i ‘Putin es va mullar’–, en la qual les que entre altres coses deien: “La mare de Déu aprendrà a lluitar, Maria Magdalena, la feminista, s’unirà a la manifestació (...), Enrenou a Rússia, Putin es va orinar...”.

El Govern rus les va acusar de vandalisme per la qual cosa el poder judicial les va condemnar a dos anys de presó. Finalment, el cas va recalar al Tribunal Europeu de Drets Humans i la jurisdicció d’Estrasburg, en la seva sentència de 17 de juliol de 2018, amb el sol vot discrepant de la magistrada espanyola María Elósegui, ha jutjat il·legítima la intromissió de l’Estat rus en la llibertat d’expressió de les punkies.

Els límits a una societat oberta

Una vegada més, el cas posa en relleu la qüestió de l’abast i límits que en una societat oberta ha de tenir la lliure expressió d’idees quan aquesta no resulti amable, susciti un impacte en la consciència ciutadana o, fins i tot, presenti una clara voluntat provocadora contra eventuals abusos del poder. En relació amb els límits, la decisió del tribunal es planteja la qüestió de la resposta jurídica davant d’eventuals abusos a l’exercici d’aquest dret fonamental: ¿ha de ser sempre amb el Codi Penal a la mà?, ¿seria millor exigir només una responsabilitat civil o administrativa?, o, al contrari, assumir que la societat democràtica ha de donar cobertura als missatges transgressors, per durs que puguin resultar. Tret, és clar, que suposin una incitació a l’odi o a la violència.   

El Govern rus va argumentar que les punkies no havien sigut sancionades per les seves idees sinó per la forma que havien fet servir per manifestar-les: fer-ho a l’interior del temple. Per la seva part, la defensa del grup va exposar que en la breu representació musical que les cançons contenien un missatge polític explícit, davant l’actuació també política del patriarca ortodox a la mateixa seu religiosa.

El Tribunal d’Estrasburg va considerar que la ‘perfomance’ de grup de feministes russes no va suposar un acte d’incitació a l’odi religiós ni tampoc una provocació a la violència. Per arribar a la primera conclusió va tenir en compte que per determinar si una expressió constitueix una incitació a l’odi, és precís tenir en compte el context, la capacitat de la persona que utilitza el discurs d’odi per exercir influència sobre els altres, la naturalesa i la força del llenguatge utilitzat, el mitjà utilitzat i la naturalesa de l’audiència. A més en un cas com aquest cal tenir en compte que una actuació musical pot utilitzar-se per provocar sentiments forts sense intenció d’incitar a la violència. I, es pot afegir, amb independència de la qualitat que l’expressió artística pugui merèixer. No és aquesta la qüestió.

El vot dissident de la magistrada

Notícies relacionades

Polèmic vot particular de la jutge Elósegui al Tribunal d'Estrasburg

Illa, malgrat Sánchez

Respecte a la segona, el Tribunal va jutjar que de les accions de les punkies no es derivaven elements de violència ni justificaven l’odi o la intolerància cap als creients, fins i tot reconeixent que aquests poguessin sentir-se molestos. Així mateix, recorda que en matèria de llibertat d’expressió les formes pacífiques i no-violentes no poden estar subjectes a l’amenaça d’una pena privativa de llibertat. Per això, la interferència sobre aquest dret fonamental en forma de sanció penal pot tenir un efecte de refredament o dissuasió sobre el seu efectiu exercici. Per aquesta raó, el Tribunal considera que la reacció dels tribunals russos no va ser proporcional a l’objectiu legítim perseguit de protegir la llibertat religiosa dels feligresos que eren a l’església, al no aportar raons pertinents i suficients per fonamentar la condemna penal de presó.

La magistrada dissident de la decisió va compartir l’absència de proporcionalitat de la mesura penal, però va considerar que l’actuació era mereixedora de sanció civil. Un argument aquest que, ‘mutatis mutandis’, hauria de ser també aplicable al patriarca Kirill per fer servir el púlpit per llançar els seus missatges de recolzament a Putin. El contrari és una inacceptable doble moral.