POLÍTICA MONETÀRIA I FISCAL
zentauroepp43947877 pedro sanchez merkel180624161519 /
El lacònic comunicat de l’última cimera de líders de l’euro del 29 de juny passat va decebre una vegada més. No es va assolir un acord sobre la interessant proposta franco-alemanya, plasmada en la declaració de Meseberg d’uns dies abans. La seva principal virtut és que plantejava un avenç gradual però irreversible en la creació d’institucions comunes en els plans monetari, financer i fiscal.
En el més urgent, que és la liquiditat i el funcionament uniforme de la política monetària, hauria de quedar clar que només el Banc Central Europeu (BCE) pot exercir amb èxit aquesta tasca crucial, amb recolzament complementari del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) en els aspectes en què s’acosti a la política fiscal. Hi ha almenys dues accions de pes que s’han d’impulsar per enfortir aquesta funció, l’eficàcia de la qual en depèn l’estabilitat de l’euro. La primera és centralitzar la funció de prestador d’última instància als bancs comercials, una de les més antigues dels bancs centrals, que ara s’instrumenta en l’àrea de l’euro pels bancs centrals nacionals, amb cert control del BCE. La utilització a la pràctica durantla crisi a Irlanda, Grècia i Xipre ha evidenciat una tendència preocupant cap a la fragmentació, que és urgent revertir. La segona acció en aquest àmbit seria la creació d’un mecanisme perquè el programa de compra de bons que es va anunciar l’agost del 2012 (i que en gran manera, va suposar el principi del final de la crisi de l’euro) pugui activar-se sense condicionalitat per a països el deute públic dels quals sigui sostenible i que compleixin les regles fiscals.
El segon aspecte fonamental de la declaració versa sobre les funcions, la presa de decisions i l’encaix institucional del MEDE. Aquí les claus són atribuir al MEDE el recolzament últim de la Unió Bancària (recolzament financer al Fons Únic de Resolució amb una línia de crèdit, fons o garanties) i convertir-lo en una institució comuna que decideixi per majoria qualificada. Tot i que alguns països prestadors són reticents a perdre el dret de veto, el canvi en la presa de decisions és imprescindible. L’FMI adopta les seves decisions sobre els programes de finançament per majoria qualificada (malgrat funcionar amb una cultura de consens) i el MEDE hauria de fer el mateix. El veto és incompatible amb credibilitat d’un instrument d’estabilització.
Alguns països prestadors són reticents a perdre el dret de veto, però el canvi en la presa de decisions és imprescindible
El tercer bloc de la discussió és el pressupost per a l’àrea de l’euro. En la declaració no s’esmentava la mida, però seria un error centrar-se en un número en comptes d’abordar les funcions i la presa de decisions. La menció a la inversió i a un possible mecanisme de reassegurança per a les prestacions d’atur permet incloure l’estabilització entre les seves funcions, més enllà de la convergència i el creixement. Pel costat dels ingressos serà igualment important donar contingut a la referència a aportacions nacionals, assignacions d’ingressos i recursos comuns. És molt possible que la reacció irada del grup dels dotze països de l’antiga òrbita alemanya contra la idea del pressupost euro es degui a les implicacions per als ingressos (no oblidem que Irlanda i Luxemburg són entre ells).
El pressupost de l’euro s’ha de concebre com una base sobre la qual construir a mitjà i llarg termini. No serà la solució per a la pròxima recessió, ni un catalitzador immediat per a la convergència. No obstant, la seva potència institucional i política pot ser enorme. Primer caldria provar els programes de despesa i recuperar la confiança, idealment mitjançant un període prolongat de creixement, compliment de les regles fiscals i reducció dels nivells de deute públic respecte al PIB. En una segona fase es podria ampliar la dotació per als mecanismes d’estabilització i es podria començar a contemplar l’acoblament institucional definitiu entre el pressupost euro i el MEDE. I és que si aquest últim s’integra a les institucions comunitàries, acabarà esdevenint de forma natural el Tresor del pressupost, emetent deute conjunt de manera regular.
Amb la declaració, el govern alemany, en un context polític domèstic difícil i amb el desafiament del nou govern italià a les autoritats europees, va fer un pas valuós que el Consell Europeu no va saber aprofitar. Esperem que basant-se en el treball de l’Eurogrup, pugui passar la revàlida al desembre.
