Sánchez i l'agenda catalana

El diàleg entre els governs de Pedro Sánchez i Quim Torra no finalitzarà de manera tan abrupta com semblava inicialment després de la presa del control sobre el PDECat per part de Carles Puigdemont. Una cosa és que l’expresident no perdonés a Marta Pascal haver donat suport a l’accés del líder socialista a la Moncloa, per allò que el separatisme viu millor amb el PP al poder; i una altra de molt diferent és que, una vegada ha aconseguit les regnes del partit per fusionar-lo amb la seva ‘caudillista’ Crida Republicana, tingui interès a provocar un avanç electoral a Espanya.

Primer perquè, segons les enquestes, el PSOE ara pujaria en escons i, per tant, els independentistes serien prescindibles. I, segon, perquè Sánchez no sembla disposat a llançar la tovallola tan aviat malgrat el revés sobre el sostre de despesa, i insisteix a esgotar la legislatura. Obstinar-s’hi seria un greu error, però desincentiva la temptació de fer-lo caure a compte dels Pressupostos.

És indubtable que Puigdemont vol exercir el lideratge i en la lluita per l’hegemonia amb ERC pot precipitar l’avanç a Catalunya. Com que no hi ha negociació possible sobre els presos i el referèndum (el diàleg no compromet a res), la celebració del judici a la tardor podria ser l’excusa per anar a les urnes en un moment d’alta emotivitat sobiranista.

Per això, Sánchez s’hauria d’esforçar per construir una agenda catalana pròpia al marge del que acabi passant bilateralment entre la Generalitat i l’Estat. El dia que es notifiqui el final del diàleg, perquè a Puigdemont li convingui, el Govern socialista serà assenyalat com a culpable, còmplice o ingenu. A més, és un error aparèixer com a presoner d’una mort a crèdit.

Aquesta agenda catalana hauria de servir, primer, per donar una resposta sistemàtica a la propaganda secessionista com ja fa el ministre Josep Borrell des del seu ministeri. Però fa falta més pedagogia per explicar per què la secessió no és un dret i és incompatible amb la democràcia constitucional a tot el món. Això requereix una estratègia de mitjans per punxar la propaganda i les mentides secessionistes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Segon, els ministres han de ser molt presents a Catalunya, explicant els seus projectes en inversions, polítiques socials i educatives, establint un relació directa amb la societat catalana. Algú haurà d’aclarir algun dia, per exemple, que les accions a favor de la llengua catalana es paguen a través d’un capítol específic del finançament (uns 150 milions anuals que la Generalitat, per cert, no es gasta del tot), la qual cosa ens porta al desenvolupament d’una política d’Estat a favor del plurilingüisme i el bilingüisme.

Tercer, el Govern té l’obligació de fer complir les sentències relatives a la neutralitat de l’espai públic i les institucions, que no poden exhibir símbols partidistes (llaços, creus, pancartes o estelades). Competeix ara a la delegada del Govern, Teresa Cunillera, exigir-ho als ajuntaments i a la mateixa Generalitat. I, quart, Sánchez no es pot oblidar d’exigir també el diàleg a Catalunya entre catalans.