¿Quin club ha guanyat del Mundial?

A l’analitzar les quatre alineacions titulars de les semifinals sobresurten dues dades evidents: la superioritat total en nombre de futbolistes que juguen en la Premier i, dins d’això, una majoria clara d’homes del Tottenham (8), per sobre del Manchester United (6), City (5) i Chelsea (5). ¿Què significa això? Que tot i que de l’onze que es va adjudicar el Mundial únicament pertany a aquest club el porter Lloris, i encara que quantitativament en la selecció de França guanyen tant el Chelsea (amb dos, Kanté i Giroud) com l’Atlètic de Madrid (amb uns altres dos, Griezmann i Hernández), sembla poc discutible que la mà de Pochettino i el futbol del Tottenham són els que han sigut més presents en la fase final de la competició a través de l’estil, la força i la qualitat d’aquests jugadors.

Si continuem l’exercici veiem més coses cridaneres. Únicament un dels 11 vencedors, Mbappé, juga a la lliga de França. Això mostra tant la debilitat d’aquest campionat com l’escàs valor objectiu de l’aplaudidíssim PSG, que només ha aconseguit títols al seu propi país. Croàcia fins i tot queda pitjor: cap dels 11 subcampions treballa en algun club de la nació.

El Barça, amb dos titulars i mig en les semifinals (Umtiti, Rakitic i Vermaelen), salva la cara encara que les prematures eliminacions de Messi, Coutinho i Paulinho, així com de tots els homes de la selecció espanyola, van retallar molt les seves possibilitats de sobresortir. El Madrid, amb dos d’alineats a la final (Varane i Módric), té el mèrit afegit que tots dos figuren unànimement entre els millors futbolistes del torneig. El blaugrana Dembélé, en canvi, ha exercit un paper deslluït. Seleccionat per França però desaparegut a poc a poc de les alineacions per demèrit propi, és un campió del món poc brillant que recorda el desgraciat astronauta del Apolo 11 Michael Collins, que va arribar fins a la Lluna però que no la va trepitjar.

La Premier mana

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha, doncs, un balanç clar: el Tottenham ha sigut el millor club del Mundial de seleccions. Així mateix ha sigut brillant el paper dels dos equips de  Manchester (tot i que cap home de Pep Guardiola va arribar fins a la final malgrat el lluïment de De Bruyne). Paradoxal èxit del Chelsea, amb cinc representants en les semifinals i dos campions del món (un d’ells, Kanté, admirada peça-clau en la consecució del títol), després de demostrar en la Premier que Antonio Conte aquest any no sabia fer jugar en conjunt les seves individualitats. La Premier, d’altra banda, ha quedat entronitzada com a la millor lliga del món, i amb diferència. Modric, Mbappé, Hazard i Griezmann, en l’ordre que vulgueu, han ascendit a la categoria de nous grans reis del mambo de la pilota en aquest temps de declivi de Messi i Cristiano Ronaldo.

Han quedat convertits en entrenadors de moda Roberto Martínez, de qui molts creuen que la seva Bèlgica ha sigut la guanyadora moral del que ha passat a Rússia, i el francès Deschamps. Salta a la fama el preparador croat Dalic, un tècnic interessant i a seguir. I si s’efectua un rànquing de tècnics hi ha un cuer sense discussió: es diu Fernando Hierro i en la relació possibilitats/rendiment real del seu equip ha superat per a mal fins i tot Joachim Löw, a qui se li ha podrit de vella a les mans la sempre competitiva selecció alemanya. Mereix respecte, en canvi, l’anglès Southgate. Les grans figures de la Premier són estrangeres i moltes manen en les seleccions que més han lluït a Rússia. A ell li han quedat, per confeccionar la selecció anglesa, els que podríem anomenar “els millors grans secundaris del seu campionat”, i amb ells ha fet un equip nacional que promet tenir un gran futur. De totes maneres, tornant al tema d’Espanya, cal sortir del tòpic que Rússia és culpable i buscar al mateix melic del nacional-madridisme i de l’antibarcelonisme que es va voler imprimir a la selecció les causes del fracàs.