Estovar l'esforç

La nena autoexigent i competitiva es mira l’informe de final de curs que la mestra ha entregat als pares i diu: “¡Un poc!". ¿Per què tinc un "poc"? Al document no hi ha notes convencionals, però la nena, que vol donar-ho tot i sap que les seves capacitats l’hi permeten, s’ha marcat l’objectiu de treure en totes les competències un "molt". Al contrari, el nen gens ambiciós i una mica gandul es conforma amb la llista de "bastants" que li han donat. Si sense esforçar-se gaire ja ho fa tot "bastant" bé, ¿de què li serviria fer més? Els professors l’hi diuen sempre, que si treballés una mica més obtindria resultats més bons, però ell no veu que hi hagi cap necessitat de clavar els colzes només per canviar els "bastants" pels "molts".

En els últims cursos d’EGB vaig tenir un professor de matemàtiques molt exigent, Vicenç Garriga. A tots ens feia una mica de por, era un mestre de l’antiga escola. No era gens complaent, ens manava els treballs i el mínim que esperava era que els féssim. Recordo que la seva rectitud, el fet que ho esperés tot de nosaltres, em servia d’esperó per augmentar el meu rendiment. No era el més popular dels mestres però sovint parlàvem d’ell.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Anys més tard el recordaríem amb afecte i agraïment pel que ens havia donat, molt més que un professor de francès amb qui no vam aprendre mai ni una sola frase d’aquesta llengua, un home que ens deixava fer el que volguéssim a classe. En Vicenç, en canvi, guardava les distàncies, no ens donava copets a l’espatlla. Si no fèiem el que havíem de fer, ens renyava. Si complíem les seves exigències deia “bé” o “molt bé” sense grans afalacs, al cap i a la fi aquella no era més que la nostra obligació. Als alumnes que sabia que podíem donar més de nosaltres mateixos, ens exigia més que a la resta. Recordo un dia en què vaig arribar a classe sense haver fet els deures i em va dir: "¿Què? ¿Et vols passar a l’altre bàndol o què?". I no vaig tornar a despistar-me mai més.

És una sort tenir mestres exigents, sistemes d’avaluació clars amb què mesurar les capacitats dels alumnes. L’esforç és un dels aprenentatges més imprescindibles. Sense esforç serem absolutament vulnerables quan sortim a la vida real, ens estovarem com bledes al sol. La capacitat d’anar més enllà del que en primer terme podem fer, d’aprofitar el gran luxe que és l’educació en si mateixa i créixer, saber que estem creixent assolint els objectius que ens marquen. Fer-nos conscients del grau d’intel·ligència i entendre que en això també som diversos. L’avaluació clàssica, la que va de l’1 al 10 o de l’insuficient a l’excel·lent és una manera notable de qualificar el rendiment dels estudiants, un marc clar necessari per entendre els límits, fins i tot els de la vida mateixa. Però esforçar-se no està de moda en la cultura de l’eterna adolescència en què vivim i ara fins i tot els alumnes de l’ESO deixaran de tenir notes com les d’abans.