Carta de Junqueras a la seva dona sobre els refugiats

Estremera, 20 de juny

¡Hola, Neus!

¡Us trobo a faltar, a tu i als nens!

Quan veig notícies sobre refugiats que volen arribar a Espanya i als Estats Units em quedo molt preocupat. Sens dubte, és una qüestió de múltiples arestes i gens senzilla, però hi ha situacions que clamen al cel.

Que Espanya aculli 600 refugiats a València i ho presenti com una solució definitiva (quan cada dia a Itàlia n’arriben milers, quan en moren centenars ofegats al Mediterrani i quan centenars de milers esperen al nord de l’Àfrica) és una hipocresia descomunal.

Que la UE vulgui acumular-los en camps de refugiats fora del territori europeu, sense intentar cap solució definitiva i real al problema és tremendament preocupant.

Que els Estats Units separin els fills dels seus pares. Que empresoni (gairebé literalment) nens de l’edat del Lluc i de la Joana, després d’arrencar-los dels braços dels seus pares, és esgarrifós. Tot això és una deshumanització espantosa.

Aquestes demostracions d’egoisme i de crueltat semblaven inimaginables uns anys enrere.

No hi ha cap voluntat de resoldre els drames de tots aquests éssers humans. L’únic objectiu és retenir-los tan lluny com sigui possible.

Quanta irresponsabilitat, deixadesa i misèria moral dels que haurien de fer tot el que fos possible per resoldre aquestes qüestions. Quant menyspreu a la dignitat humana.

Els nostres pares i els nostres mestres ens van ensenyar a actuar així. I, en canvi, sembla que les que haurien d’actuar han optat clarament per no fer-ho.

¿Què estan ensenyant les societats occidentals a les noves generacions?

¿Com mirarem als ulls els nostres fills i els nostres nets, si (Déu no ho vulgui) un dia es troben en una situació de necessitat?

¿Com recordarem les generacions dels nostres avis i de tants dels nostres avantpassats, que també van haver de buscar refugi i noves oportunitats lluny de casa seva?

¿Quanta incertesa haurem de gestionar respecte al futur dels nostres fills, al constatar que bona part del món enterra conceptes com el de la igualtatd’oportunitats, converteix la pobresa en una culpa i empresona els necessitats?

¿Què hem de fer com a pares i mestres en vista d’aquesta realitat?

La nostra responsabilitat és immensa.

I, sincerament, crec que ho hem d’assumir amb l’entusiasme de formar part d’una societat, que, no obstant, demostra la seva sensibilitat per aquestes qüestions i que, simultàniament, és conscient que no són gens fàcils de resoldre. Una societat que sap que els grans reptes no es resolen amb declaracions de bones intencions, sinó amb responsabilitat, esforç, constància, rigor...

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una societat que sap que els nostres llocs de treball han de ser dignes i productius, que les nostres escoles han de garantir la igualtat d’oportunitats i la creativitat, i que les famílies han de ser garantia de cohesió i de transmissió dels valors humans fonamentals.

Sens dubte, tenim molta feina per fer, però, com en tants altres aspectes, tirarem endavant.