Anar al contingut

MIRADOR

Acostament sense xarangues

JOSEP LAGO

Acostament sense xarangues

Andreu Pujol Mas

El trasllat dels presos polítics a presons catalans no s’acompanyarà de trompetes tocant xarangues. L’independentisme considera que l’acostament és una mesura pal·liativa del sofriment de les famílies i ho celebra, però no oblida que aquest empresonament és injust i arbitrari. No només perquè se’ls està acusant d’uns delictes que no han comès segons l’ordenament jurídic imperant, sinó també perquè s’està fent un ús abusiu de la presó preventiva i tota la instrucció està viciada per fonts més que dubtoses. Això no ho diuen només els independentistes, sinó que han començat a sortir veus del centre de la península, com el mateix Pablo Iglesias, demanant la seva llibertat, tot i que sigui amb uns quants mesos de retard i sense entrar en el fons de l’assumpte: no és l’ordenament jurídic imperant el més important. Al cap i a la fi, la majoria de presos polítics del món ho són per una aplicació impecable d’unes lleis injustes. Per tant, en l’essència del problema hi ha el dret a l’autodeterminació i el fet de tenir uns líders polítics tancats per haver promogut un referèndum.

Les trompetes no només no ressonaran perquè l’independentisme ho consideri insuficient. El mateix Pedro Sánchez ha negat que l’acostament sigui una concessió política, sinó que es tracta del “compliment de la legislació penitenciària”. El nou Govern espanyol es veu pressionat per un PP en competició interna en matèria d’ultramuntanisme i per uns Ciutadans en competència amb el PP en l’assumpte de la intransigència. La dreta espanyola vol presentar el Govern socialista com un ostatge de l’independentisme malgrat que, desgraciadament, això no sigui així. No serà, el de Sánchez, el Govern fraternal que augurava Xavier Domènech en la campanya de les últimes eleccions al Congrés, tot i haver sigut investit amb el suport de tota l’esquerra espanyola i de tots els partits independentistes i autodeterministes ibèrics. Si així fos, ja s’estaria organitzant el famós referèndum pactat que fins i tot havia defensat el PSC quan l’1 d’octubre encara es veia com una possibilitat llunyana.

Per tant, Sánchez no vol ni pot treure pit de l’acostament, però, si diu que es tracta d’un tema de compliment de la legislació, llavors és que fins ara hi havia un incompliment. No només en aquest cas concret, sinó que s’ha prolongat durant dècades amb la dispersió deliberada dels presos d’ETA, fomentada per diversos governs espanyols, també governs socialistes. Si Espanya resulta que és el país on la llei és el més sagrat –permetin-me que se m’escapi el riure, però aquest ha sigut l’únic argument per combatre l’independentisme durant tot aquest temps– llavors segur que hi haurà dures represàlies contra els que se l’han saltat per castigar els familiars dels presos obligant-los a recórrer centenars de quilòmetres perquè uns pobres nens puguin abraçar els seus pares.