La regressió de Torra

En menys d’una setmana, Quim Torra ha protagonitzat dos lamentables incidents en l’exercici d’un càrrec, el de president de la Generalitat, que demana la defensa d’idees i posicions que representin al conjunt de la ciutadania de Catalunya. La negativa a abjurar de les vies unilaterals que desborden la legalitat democràticament aprovada indiquen una tendència regressiva: la de la confrontació que tan mals resultats va donar l’octubre, fins i tot per als qui de bona fe defensaven la causa independentista.

No és aconsellable convertir la presidència de la Generalitat en una plataforma de reivindicació contínua, sobretot si les demandes que es plantegen no representen una majoria dels catalans. No fa més que inflamar el conflicte en lloc de desescalar-lo. D’idèntica manera, el buit institucional al rei Felip VI en els premis Princesa de Girona només està justificat per una concepció partidista de les institucions. Resulta paradoxal acceptar un càrrec que sanciona el cap de l’Estat per després dedicar-se a menysprear-lo.

No vaticinen res de bo tampoc les maniobres prèvies de Torra abans de reunir-se amb el president del Govern, Pedro Sánchez. ¿Té sentit per a algú que pretén negociar seriosament avançar des de Washington la intenció de plantejar-li la possibilitat de pactar un referèndum d’autodeterminació, sabent que la resposta només pot ser negativa? ¿O està simplement Torra intentant rebentar aquesta trobada per satisfer els sectors més radicalitzats de l’independentisme? Aquest tipus de comportaments converteixen l’independentisme, cada dia que passa, en un moviment més pintoresc i antisistema a ulls del món...

L’Smithsonian, l’entitat que ha convidat a Washington la cultura catalana, va haverd’alterar el seu programa d’actes per evitar un altre enfrontament amb l’ambaixador d’Espanya, Pedro Morenés, que es va limitar a qüestionar la versió de Torra del conflicte català. Si el president va poder oferir la seva versió, el diplomàtic estava en el seu dret d’oferir la de l’Estat. Després d’aquests incidents, si el que buscava l’independentisme era recolzament internacional a la seva causa, el que es trobarà és un buit encara més gran.

Urgeix doncs aclarir exactament en quines forces polítiques se sustenta la presidència de la Generalitat. Perquè ni Esquerra ni el PDECat es mostren, en privat i en els seus documents estratègics, partidaris d’aquesta estratègia de tensió i de tornada a la unilateralitat, sense que això suposi que renuncien a cap objectiu. Si no aconsegueixen que el cap de Govern secundi aquesta línia, la coalició tindrà un futur agitat.