Anar al contingut

LA BRETXA DE GÈNERE

Els efectes perversos de les polítiques de conciliació

Els efectes perversos de les polítiques de conciliació

Sara de la Rica i Lucía Gorjón

La llei que permet a pares i mares sol·licitar la reducció de jornada ha portat que les dones tinguin més contractes temporals

Aquests dies s’han tornat a posar sobre la taula les polítiques de conciliació familiar i laboral. Aquest tipus de polítiques són d’enorme importància en una societat com la nostra, en què encara queda un llarg camí per recórrer per aconseguir la igualtat laboral entre homes i dones. En aquest punt, els governs poden jugar un paper important en la creació d’un marc legal que ajudi a trencar amb els rols tradicionals de gènere i impulsi una participació més gran de la dona en l’economia i en la societat.

La importància de les polítiques de conciliació familiar i laboral es fonamenta en el fet que és amb la maternitat quan les bretxes de gènere comencen a agreujar-se. Un exemple d’aquest tipus de polítiques és la Llei 33/1999. Aquesta llei permet als treballadors i treballadores reduir la seva jornada laboral per poder cuidar els fills, amb una reducció de sou equivalent. A més, les persones que facin ús d’aquesta reducció queden protegides davant l’acomiadament improcedent. Com veiem, es tracta d’una llei que, a priori, pretén reduir la bretxa laboral de gènere, facilitant la cura dels fills sense haver d’abandonar el mercat laboral.

Una llei que utilitzen sobretot dones

En un estudi que vam fer el 2015 vam avaluar en detall quines conseqüències ha tingut aquesta llei en el mercat laboral espanyol. El primer resultat que obtenim és que, malgrat ser una llei dirigida tant a pares com a mares, són només les dones les que en fan ús. En concret, després de la seva entrada en vigor veiem un increment en l’ús de la jornada parcial de les mares amb fills petits.

¿Quines conseqüències pot tenir que tan sols un col·lectiu faci ús d’aquesta política? Per als empresaris suposa un cost no poder utilitzar l’acomiadament improcedent amb alguns dels seus treballadors. Per tant, la següent pregunta que ens fem és si els ocupadors es comporten estratègicament provant d’evitar l’ús d’aquesta llei entre els seus treballadors. Una manera d’esquivar la protecció davant l’acomiadament improcedent és contractar els potencials usuaris –usuàries, en aquest cas– de la llei amb contracte temporal. En el moment en què la treballadora demanés la reducció de jornada, no hauria de fer altra cosa que no renovar-li el contracte.

El resultat obtingut mostra que, després de la implementació de la política, les usuàries potencials de la llei tenen més probabilitat de ser contractades amb un contracte temporal que els homes de les mateixes característiques. En teoria, ells també són usuaris potencials de la llei, però a la pràctica veiem que no és així.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’última pregunta que ens plantegem sorgeix davant de declaracions com les de Mónica de Oriol, que quan era presidenta del Cercle d’Empresaris va afirmar que “hi ha treballadors que s’acullen a aquesta possibilitat, no per conciliar, sinó per blindar-se davant dels acomiadaments durant la crisi”. ¿Això és cert? Fer ús de la llei també produiria una disminució salarial i potser represàlies en la feina, factors que s’han de tenir en compte especialment en un període de recessió econòmica. ¿Quins determinants són més importants a l’hora de decidir si fem ús de la reducció de jornada en una recessió econòmica?

El resultat mostra que la Gran Recessió ha reduït l’ús de la llei. És a dir, comparant treballadores de les mateixes característiques, durant el període d’expansió econòmica l’ús de la llei era més gran que durant la crisi. Aquest resultat no és consistent amb l’afirmació que aquesta llei s’utilitza principalment per protegir-se de l’acomiadament.

Com a conclusió podem dir que una política que en principi provava de reduir les diferències laborals entre homes i dones pot tenir efectes perversos si només un subconjunt dels treballadors, en aquest cas, les mares, són les que concilien la vida familiar i laboral. Això passa perquè la dona, en la majoria dels casos, continua sent la que més temps dedica a cuidar els fills a casa.

Per tant, per aconseguir realment una igualtat d’oportunitats laborals és imprescindible que els homes i les dones assumeixin de la mateixa manera tot el referent a cuidar els fills. Una manera de caminar en aquesta direcció és fent que els permisos de maternitat i paternitat siguin iguals i intransferibles. Com hem vist, quan hi ha l’opció que qualsevol en la parella dediqui el seu temps a cuidar els fills, és la mare la que assumeix aquest paper. Per la qual cosa, aconseguir la cogestió de la criança dels fills és la manera d’avançar cap a una igualtat real.