L'eurozona imperfecta

El 13 de juliol del 2015 els ministres d’Economia i Finances de la zona euro es van atrevir a posar per escrit la proposta de fer fora Grècia de l’eurozona. La frase va aparèixer escrita en un esborrany que havia de ser discutit pels Caps d’Estat i de Govern de l’eurozona. Va ser, sobretot, el ministre de Finances alemany Wolfang Shäuble qui va forçar assenyalar la porta de sortida als grecs.

Efectivament, durant les 72 hores posteriors a aquell moment la moneda europea va estar a punt de saltar pels aires. I va ser gairebé un miracle que finalment apuntés una escletxa de sensatesa per frenar el desastre. En cas d’haver-se fracturat l’eurozona per la part grega, s’hauria trencat la creença que la moneda única és irreversible i, a més, s’hauria generat un risc geoestratègic de primer ordre en un país que va ser el bressol de la civilització europea, limita amb Turquia, és davant Líbia i és una zona d’influència condicionada pels russos.

"La crisi grega acaba aquí a Luxemburg aquesta nit", va proclamar dijous el comissari d’Assumptes Econòmics, Pierre Moscovici, després que l’Eurogrup acordés el final del rescat grec i l’alleujament del deute. El missatge passarà a la història pel seu simbolisme. Perquè va ser la tragèdia grega la que va posar en relleu amb tota la seva força la fragilitat política de l’euro i la falta de legitimitat política i democràtica de l’Eurogrup i dels homes de negre de la 'troica' per decidir sobre la vida dels ciutadans europeus. Grècia va perdre durant la crisi més del 60% del seu PIB, l’atur va fregar el 30% i els seus bancs van entrar en fallida. L’efecte dòmino a l’eurozona alimentat per les garses va fer caure Irlanda, Xipre, Portugal i Espanya. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tres anys després, amb molts problemes i a batzegades, la zona euro ha tirat endavant. La unió bancària ha entrat en vigor i els bancs europeus ja són supervisats des d’Europa amb el mateix tracte. El sistema de rescat de bancs en crisi es va assajar per primera vegada amb el Popular a Espanya i els dipositants, que no els accionistes, van mantenir intactes els seus dipòsits. Angela Merkel i Emmanuel Macron van anunciar aquesta setmana un acord per a la reforma de l’eurozona, que es discutirà en la pròxima Cimera de finals de juny i que inclou un pressupost comú per al bloc i la reconversió del fons de rescat en una versió europea del Fons Monetari Internacional (FMI).

Queden encara moltes coses per fer. No s’ha pogut abordar la possibilitat de crear eurobons i mutualitzar els riscos, tampoc s’ha aconseguit democratitzar més les institucions europees, inclòs l’Eurogrup, perquè representin els ciutadans. El mateix deute de Grècia, que suposa el 180% del PIB, és impagable, però Alemanya no ha volgut ni parlar d’una quitació. Els països de l’euro han d’avançar en més unió econòmica i política per evitar que en les pròximes crisis, que vindran, es trenqui l’euro. Els efectes d’una crisi que ha durat una dècada han sigut el germen dels populismes. No ens podem permetre més errors.