Ferrer Lerín, exrar

Ja no hi ha rars ni maleïts. Almenys, no com van poder reivindicar-los a finals del segle XIX Rubén Darío i abans Paul Verlaine. La marginalitat estètica i moral, la vida noctàmbula i bohèmia, l’extravagància en el vestuari i els costums, la pertinença a una capella literària, no constitueixen avui marques de distinció. El rar fa molt que es va dissoldre en un ‘melting-pot’ global en què van quedar abolides les normes que discriminaven l’ortodox (o normal) de l’heterodox (o insòlit). Continua sent estrany que un autor d’èxit s’esfumi o emmudeixi, però això no el converteix en un rar, com ho va poder ser el comte de Lautréamont. La categoria pertany a un altre temps.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A Ferrer Lerín li va caure l’etiqueta de rar perquè als anys 80 va decidir deixar la literatura per l’ornitologia. Quan Vila-Matas el va convertir en un dels seus barlebys, el 2000, continuava retirat de les lletres. Però una invitació de Frederic Amat per escriure un guió de cine (que va acabar sent el 2005 una novel·la, 'Níquel’,que s’ha de llegir en la seva versió definitiva del 2011) el va treure de la hibernació. La que hauria sigut la seva tesi doctoral (avortada perquè el seu director va ser assassinat pel bidell de la universitat, seriosament) va veure la llum com 'El bestiario de Ferrer Lerín', i des d’aleshores els llibres que ha anat publicant són de tot menys convencionals. Amb 'Fámulo' (2010) va tornar triomfalment a la poesia, però no va sorprendre els qui havien llegit abans 'Papur' (2008), una miscel·lània de proses heteròclides i magnífiques entre les quals s’incloïa l’homenatge a Poe que va acabar sent el guió encarregat, 'Die Rabe'.

 Va poder ser un autor secret i fora de sèrie, és a dir, no seriat ni un de tants, potser un rar per la seva opció per la invisibilitat i per formes d’escriptura insubmises als dictats del dia. Però ja no ho és perquè forma part de la literatura actual més original. El seu humor negre, les seves fantasies de sexe, crueltat i violència, la mirada zoològica als humans requereixen la complicitat intel·ligent del lector. És així en la col·lecció de proses narratives que Ignacio Echevarría ha reunit a 'Besos humanos’ (Anagrama). Llegeixin-se fent pauses per respirar. «La vida» (rodonament desoladora) amb què conclou el llibre és la vida de qualsevol.