La urgència de la cultura

Ja ho sabem: la cultura no és urgent. L’art ens fa, individualment i col·lectivament, millors: més crítics, més independents, més lliures. Fins i tot millors persones. Però la cultura no és un tema urgent, de vida o mort, i per això com a societat ens ha preocupat sempre el just i necessari. La precarietat, que ha existit sempre, que sempre ha anat de la mà del creador, ara passa per mals moments.

D’una banda, el sector professional i especialitzat amb prou feines sobreviu. D’altra banda, precisament perquè la cultura no és urgent, i alimentada la idea romàntica que un artista no ha de viure necessàriament de la seva obra, sinó que l’ha de crear per l’obra en si, hem acabat idealitzant la figura del creador precari. Si no vols compondre, escriure, interpretar o dibuixar perquè no arribes a final de mes: no ho facis.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Ens preguntem si les polítiques públiques s’han d’ocupar de la cultura i sí, ho han de fer, i sí, ho fan. No ens preguntem profundament si els diners han d’anar per a la indústria o per al creador, ni en quina proporció. La idea del creador que no depèn de les arques públiques, la poca urgència de la cultura i la idealització de l’artista 'outsider' que no viu de la seva creació ens fan un flac favor.

La cultura, en qualsevol cas, malgrat no ser urgent, ens pot salvar, com deia, individualment i col·lectivament. L’etern debat dels diners públics i la creació ha tocat sostre. Potser el que necessitem és que els diners destinats a la cultura vagin a parar a les mans del públic. És generant públic com aprofundirem en el discurs: si la societat –creadora o no– té diners per consumir cultura, no farà falta que l’eduquem ni la convencem de res. Públic creat, públic que consumeixi. I la roda precaritzada de la cultura –creadors inclosos– s’agilitarà. El dia que els creadors puguin, amb els seus propis ingressos, consumir cultura sense remordiments, haurem trobat la fórmula.