Els reptes d'immigració per a Sánchez

Espanya no pot sostreure’s a l’entorn europeu a l’hora d’abordar un problema tan candent com el de la immigració i l’acollida de refugiats. Parlem de la necessitat d’una política comuna, gairebé inexistent o molt fràgil, en qualsevol cas amb molts punts febles, que prioritzi un control dels fluxos migratoris amb una base humanitària i no estrictament policial, i un treball efectiu als països d’origen, tant els afectats per problemes econòmics com els que viuen situacions bèl·liques. Per això, les primeres mesures empreses per l’Executiu de Pedro Sánchez s’han de llegir, com apreciava la mateixa portaveu del Govern, com un intent de “catalització, un toc d’alerta”, de cara a la cimera europea del 28 i 29 de juny. L’adopció de mesures excepcionals en relació amb la crisi de l’‘Aquarius ha significat, certament, un canvi de rumb d’Espanya, augmentat per l’anunci de Grande-Marlaska de posar fi a la ignominiosa presència de les anomenades concertines o tallants als murs de Ceuta i Melilla. Peròno hem d’oblidar que es tracta de gestos –que són transcendents, perquè denoten un biaix progressista diferent a la dinàmica del PP– que no eviten un debat gaire més a fons i una voluntat política que ha de fer front a una problemàtica molt més àmplia.

La llista d’assumptes pendents és ingent: les devolucions en calent, les dificultats d’accés al procediment d’asil, les condicions inhumanes dels CIE i centres similars (el cas d’Archidona i la reclusió de migrants directament en una presó), la polèmica aplicació de la llei d’estrangeria, o les paupèrrimes xifres de refugiats acollits per Espanya en virtut de l’acord europeu del 2015 (l’11% de tots els compromisos firmats, només per sobre dels països de l’Est més reticents i contraris a l’acollida). Tot això ens informa que, fins avui, en l’etapa més dura de la crisi de les migracions, l’actitud del Govern espanyol ha estat com a mínim contemplativa, per no dir obertament insuficient, amb més èmfasi en la repressió que no en el tracte humanitari i just. La creixent tensió a la frontera amb el Marroc i la proliferació de pasteres a la costa sud donen a Espanya l’oportunitat de fer sentir la seva veu en el concert europeu, tant en el tracte a immigrants i refugiats com en l’accent sobre una implicació més gran d’una Europa amenaçada per corrents xenòfobs que ha d’anteposar als seus interessos econòmics o polítics una decidida lluita pels drets humans.