Anar al contingut

TRIBUNA

Assassins de dones, ¿bons pares?

Assassins de dones, ¿bons pares?

Gemma Altell

Continuem escoltant discursos que divideixen, de manera artificial i asèptica, el rol parental i el conjugal.

El Tribunal Suprem ja ha dictat algunes sentències que avalen la retirada de la pàtria potestat als pares en cas d’assassinat o intent d’assassinat de les seves parelles (mares de les criatures).  És una bona notícia.

En qualsevol judici la sentència dependrà de diversos factors, però, com a mínim, sembla que es comença a produir un canvi en la concepció del rol del pare en els casos de violència de gènere. Desgraciadament, aquest canvi sembla no haver calat profundament, de moment, ni en el sistema judicial, ni en bona part del sistema d’atenció i protecció de nens i nenes, ni en l’opinió pública. Continuem escoltant discursos que divideixen, de manera artificial i asèptica, el rol parental i el conjugal. ¿Realment creiem que un home que mata la mare dels seus fills o filles pot en cap cas ser un bon pare? ¿Algú que decideix danyar els seus fills o filles fins al punt de deixar-los orfes pot ser un bon pare? Pretendre separar aquestes dues facetes només pot respondre a la construcció patriarcal de la nostra societat, una vegada més. Amb aquest paradigma, és la figura en si mateixa, la del pare, la que està sacralitzada fins al punt d’entendre’s com a imprescindible per a la seva descendència, independentment del seu comportament envers els seus fills o filles.

Ser pare no és un dret

En aquest mateix contínuum patriarcal en el qual continuem vivint, la infantesa és considerada, de facto, “propietat” dels seus pares i mares, de manera que els drets dels adults passen per sobre de les necessitats i els afectes o els desafectes dels nens i nenes.  En el casos dels menors que han perdut la seva mare assassinada pel seu pare sovint sentim dir “Però... és el seu pare”, com si estiguéssim davant d’una situació dilemàtica. Ser pare no és un dret És una responsabilitat que un contreu des del naixement del menor i que, per descomptat, inclou l’absència de violència en totes les seves formes, el respecte pels fills i filles i per tot allò significatiu per a ells. Matar la seva mare és una de les violències més greus (per no dir la més greu) que un pare pot exercir.

Quan el sistema pretén torçar la realitat fins al punt de pretendre valorar l’exercici de la paternitat d’un assassí partint de si ha jugat amb el nen o nena o si els ha acompanyat a l’escola alguna vegada es produeix una violència institucional que transmet a la infantesa el missatge que “algú que t’ha fet mal et pot continuar estimant i cuidant”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Afortunadament, a Catalunya tenim una xarxa de serveis integrals d’atenció a les violències masclistes que asseguren, fins i tot en el moment inicial després de l’assassinat, la disponibilitat d’atenció psicològica als nens i nenes. Tot i això, farien falta molts més recursos econòmics i sensibilització per comprendre la complexitat d’una situació d’aquest tipus.

Els vincles afectius positius es construeixen partint de les relacions de confiança mútua i respecte. Els llaços de sang no asseguren una capacitat afectiva més gran per si mateixos. Hem de començar a canviar aquests constructes  basats en un sol model familiar tradicional al qual protegir.

0 Comentaris
cargando