Anar al contingut

Dues mirades

Hipocresia

Emma Riverola

Només una mirada molt maquillada dels actes de Roman Polanski li pot permetre apropiar-se la potestat de desacreditar les víctimes d’abusos sexuals

Roman Polanski, el brillant cineasta capaç de fer una obra d’art com 'El pianista', l’home fosc acusat de violar diverses adolescents (algunes després d’haver-les emborratxat i drogat, d’altres fent-los xantatge com a pas previ per aconseguir un paper), opina que el moviment #MeToo que denuncia els abusos sexuals és una mostra d’"histèria col·lectiva" i que respon a una "total hipocresia". És rellevant l’opinió de Polanski, sembla innegable que sap de què parla. Histèria i hipocresia. La primera és una vella acusació. Els homes tenen cops de geni, es deixen portar per la indignació, pels accessos d’ira, pel seu temperament rebel. Ja se sap, tot això de la virilitat. Les dones, simplement, són histèriques.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

Més interessant resulta reflexionar sobre la hipocresia. Potser no és un terme desencertat per parlar dels abusos sexuals. Però no des de l’òptica de les dones, sinó des dels ulls del depredador i d’un entorn que va mirar cap a una altra banda, va ser còmplice amb el seu silenci, va riure fins i tot de les aventures d’aquest amic tan mascle, al final, va ser una peça més d’aquesta poderosa maquinària que, en tots els àmbits professionals, a tots els escenaris privats, ha sotmès la dona. Sí, #MeToo respon a aquesta hipocresia. Fins i tot a la que és possible que Polanski hagi utilitzat per a si mateix. Només una mirada molt maquillada dels seus actes li pot permetre apropiar-se la potestat de desacreditar les víctimes.

0 Comentaris
cargando