Anar al contingut

Al contraatac

L'home que sabia massa

L'home que sabia massa

Jordi Évole

James Stewart era L'home que sabia massa en la pel·li d'Alfred Hitchcock. Rafael Vera és el nostre James Stewart, fins i tot físicament: alt, prim, guapo, amable, amb grans dots per a la comunicació (i potser per a la interpretació) i amb un timbre de veu molt agradable, que fins i tot em recorda el d'uns dels dobladors de Stewart.  

Però, a més, Rafael Vera, número dos de l'Interior en els governs de Felipe González, és l'home que sabia massa en un dels episodis més negres de la nostra història recent: la guerra bruta de l'Estat contra ETA.

Vera no tenia cap necessitat de concedir-nos l'entrevista. De fet, n’hi va haver que li va recomanar no fer-la. Li agraeixo que no els fes cas. I que vingués disposat a parlar. Dues coses que em van cridar l'atenció. Una, l'admiració cap a Margaret Thatcher. La primera ministra britànica no va tenir problemes, després de l'assassinat de diversos membres de l'IRA, de dir al Parlament britànic: “He estat jo la que ha disparat”. Em va semblar entendre que a Vera li hauria agradat que a Espanya hagués succeït una cosa semblant. Tot i que assegura que si Felipe González ho hagués dit, haurien acabat amb ell. No ho tinc tan clar. En aquells anys, en què ETA matava un de cada tres dies, van ser molts els que van mirar cap a un altre costat quan els GAL assassinaven. De fet, la gran reacció contra els GAL es va produir molts anys després, quan el PP ho va posar a l'agenda electoral per acabar una vegada per sempre amb els governs de González, oblidant-se de com ells mateixos havien aplaudit les accions antiterroristes. El seu líder Manuel Fraga va arribar a afirmar: “Qui a espasa mata a espasa mor”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I dos, que Vera és conscient de com de valuosos són els seus silencis i de la força que tindria qualsevol de les seves afirmacions: “Si jo digués ara que el senyor X és tal, tothom em creuria”. Això és poder.

Donar un cop d’ull al passat pot servir per intentar no repetir errors. Ara que ETA ja no mata, sembla que alguns busquin un nou “dolent” –o el mateix– per tenir algú contra qui lluitar, amb armes que joguinegen amb la legalitat. És alarmant com el poder de l'Estat polític, policial, judicial i mediàtic s'està coordinant per criminalitzar aquell que discrepa. D'exemples, en tenim de sobres: des de l'acusació de terrorisme als joves d'Altsasu fins a l’empresonament provisional de líders polítics a partir d'informes policials en què fins i tot s'inventen noms de pobles.

L'Estat hauria d'abandonar l'abús de poder. Fins i tot per donar exemple. Però la temptació és massa gran. I la sensació d'impunitat acumulada els envalenteix per seguir amb un modus operandi que degrada la democràcia. Tant de bo el futur ho corregeixi. Però, tal com cantava Doris Day a L'home que sabia massa, caldrà esperar: “Qué será será, whatever will be will be”.