Anar al contingut
Cuidar l'educació superior

JOAN CORTADELLAS

Cuidar l'educació superior

Ester Oliveras

Repartir recursos econòmics magres comporta una homogeneïtzació a la baixa del sistema universitari

Que Pablo Casado afirmi que té un màster de Harvard després d’un curs de quatre dies és un exemple de maquillatge de currículum que recau sobre l’ètica i la integritat del polític. Que Cristina Cifuentes tingui un títol de màster sense haver-ne complert els requisits desprestigia la institució que l’ha emès i perjudica els seus estudiants. La renúncia a aquest títol és una solució pegat que no hauria de satisfer ni els polítics ni la institució. Caldria arribar al fons i depurar responsabilitats. Per sort, aquesta picaresca indica que tenir títols acadèmics encara és un actiu valuós i que l’acreditació que representen no es pot substituir tan fàcilment per les recomanacions o avaluacions en xarxes socials, tot i que algunes veus apuntin en aquesta direcció.

En alguns països, determinades universitats s’erigeixen com a productores de líders polítics o científics. Al Regne Unit, per exemple, 27 dels seus primers ministres han passat per Oxford, i 14, per Cambridge. Prèviament, aquests líders també solen passar per escoles d’elit com ara l’Eton College, on van assistir el príncep Carles David Cameron. No cal dir que, malauradament, aquest tipus de formació no està a l’abast de la majoria de les famílies.

En el nostre entorn, tot i que és habitual trobar polítics que provenen del món acadèmic, no hi ha cap institució que destaqui tan marcadament com a productora de líders. Tenim un ecosistema que treballa per ser tan igualitari com sigui possible, en el qual totes les persones tinguin les mateixes oportunitats independentment dels recursos o de la formació de la família d’origen. Tot i que pot sonar a utopia, si ens comparem amb els sistemes educatius d’altres països, podem estar-ne forçar satisfets. Però perquè aquest sistema continuï funcionant és necessari un bon finançament per a les universitats, i això no està passant.

Tot i que la Unió Europea fixa un objectiu de despesa en educació superior del 2% del PIB, aquesta va ser del 0,8% l’any 2016. Pel que fa recerca i desenvolupament,  la inversió va ser de l’1,2% quan la xifra recomanada és del 3%. Per tant, ens trobem en un context de baixa inversió, repartida de manera molt igualitària entre totes les universitats i amb l’encàrrec que totes facin docència i recerca de qualitat.

Mentre als Estats Units les universitats es segreguen segons la seva intensitat en recerca --de més de 3.000 universitats, únicament unes 200 son intensives en recerca, i moltes es posicionen només en un model docent de qualitat--, a casa nostra totes les institucions han de justificar que fan de tot amb una inversió insuficient.

El dilema es podria resumir de la manera següent. D’una banda, repartir recursos econòmics magres comporta una homogeneïtzació a la baixa del sistema universitari. De l’altra, una segmentació de les universitats amb finançament més variable incrementaria la concentració geogràfica dels estudis i crearia disparitats a les quals no estem acostumats.

L’ideal, ja ho sabem, són prou recursos per a tot; però en un context on això no s’albira, no hi ha més remei que triar.


Professora agregada de la Universitat
Pompeu Fabra.